"Què farem del llenguatge inclusiu?" per Manel Pitarch, https://www.nosaltreslaveu.cat

   

nosaltreslaveu.cat

Què farem del llenguatge inclusiu?
Manel Pitarch, 3 d'octubre de 2021

Viure una vida precària significa viure una vida «desemparauladament», una vida «que no significa res». A l’assaig de filosofia literària La condició vulnerable (2018), dins del capítol «La fragilitat dels gestos», Joan-Carles Mèlich exposa aquest raonament. Ves per on, la tesi del filòsof barceloní m’ha remés a una qüestió actual que ha generat cert pànic, cert excés de zel sobre la discriminació de gèneres en el llenguatge, una fixació que demana aplicar-se meticulosament als matisos de la morfologia gramatical de les paraules, però en aquest cas no per «desemparaulament» sinó al contrari, per «sobreparaulament» (la segona és meua).

A hores d’ara, qui no s’haja format una opinió sobre la conveniència o no d’utilitzar la llengua amb marques o sense marques (sexistes, de gènere), és que ha hagut d’escriure poc. I no sé si dir sexistes o de gènere, perquè no és que dubte com dir-ho, sinó que comença a ser una «marca» també la manera com dir-ho. Tanmateix, sí que em llance a una evidència, i és que aquest ús desmesurat de la duplicació (la triplicació) de les categories va en contra d’una llei ancestral en l’evolució del llenguatge: l’economia. Fer el llenguatge, el seu ús, més fàcil, més còmode, ha perfilat un camí diacrònic de les llengües.

Com que l’autoritat d’un servidor sobre la matèria és magra, millor que beguem de fonts expertes. La paciència és una virtut i una de les persones que s’ha guanyat l’apel·latiu de virtuosa amb molta justícia és la lingüista Carme Junyent, picant pedra de fa molts anys sobre aquest dilema i ara polint-la amb l’edició del llibre: Som dones, som linguistes, som moltes i diem prou, que reuneix un bon grapat de veus femenines per donar opinió sobre el tema (se’n feia ressò Nosaltres La Veu el propassat 17 de setembre).

Junyent, directora del Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA), troba contraproduent que la determinació sobre el llenguatge inclusiu estiga associada al feminisme. I al meu parer la idea apunta a la primera clau del pany. El 2016 la Secció Filològica de l’IEC va proposar la reducció dels casos d'accent diacrític, deixant 135 paraules al marge de la regla i minimitzant-lo a 15 monosíl·labs. Entre altres motius, argumentava que el context normalment ajuda a entendre el significat de la paraula. Si extrapolem l’argument a la tendència que promouen els manuals administratius i llibres d’estil, no cal burxar molt en el sentit comú per a detectar contaminació sexista en un discurs. En moltes ocasions, si l’autoria és explícita, no caldrà ni encetar-ne la lectura o l’audició. I no solament apel·laríem al context sociocultural, sinó al context intern del mateix discurs i a la coherència pragmàtica. El filòleg Jordi Parramon, a l’assaig Gènere, sexe i llenguatge inclusiu (2020), explica que les discriminacions verbals de la llengua solen donar-se en el plànol semàntic, però la discriminació per sexes es produeix en el paradigma gramatical, pels gèneres «masculí i femení», fet que provoca la confusió dels parlants, que en el seu imaginari els assimilen als sexes de les persones. I vet aquí la segona clau del problema i l’obsessió en trobar el llenguatge desafectat de sexisme.

«Orgullo de todos, todas y todes» (tots, totes i totis, la proposta catalana) és el lema que va llançar el Ministeri d’Igualtat per a la celebració de l’Orgull 2021. La improductivitat i el desgat energètic són evidents, i no per voler evitar l’esforç, sinó per l’artificiositat resultant i la dilació que trenca la fluïdesa natural. Un ministeri que promou el respecte a la diversitat sexual no és susceptible de ser acusat de sexista per utilitzar com a marca neutra la terminació masculina, o la femenina, en altre cas que es produïra. N’estem d’acord? Tampoc trobarem sempre alternativa quan recorrem als termes abstractes: ciutadania (ciutadà, ciutadana), alumnat (alumne, alumna), edició (editor, editora)..., perquè hi ha casos en què no resol la qüestió per no poder oferir el mateix significat que la paraula amb la marca de gènere.

Qualsevol sufixació que considerem marca neutra assumirà el rol corresponent, però no per aquesta circumstància li hem de carregar el llast connotatiu. Si durant la propera dècada o segle es volguera optar per la terminació femenina com a no marcada, com a neutra, tampoc hi veuria cap problema. No oblidem que tota la llengua en ella mateixa és una convenció social (Saussure dixit), per tant, una vegada signat l’acord se sap quina és la interpretació vàlida.

Després que el llatí, originàriament amb tres gèneres, perdera el neutre en la transició a les llengües romàniques, el masculí va assumir el rol plural en la significació. Quan al segle XX els règims totalitaris, masclistes, paternalistes, repressors, etc., aplicaven el seu ideari amb mà de ferro contra la dona, no calia vigilar el llenguatge perquè la denotació menjava a taula cada dia, sense necessitat de connotació. Sortosament els temps canvien i s’han obert portes a les societats occidentals (reivindicació de la dona, legislació, consciència social), cap a la normalitat o cap a la igualtat, tot i que necessita encara guanyar espais dins i fora del nostre país, però la solució no pot encomanar-se als malabarismes del llenguatge, precisament perquè els fets han de primar sobre les convencions, la realitat sobre la representació de la realitat (i sense voler-ho hem tornat a Saussure, o a Roland Barthes, si ho preferiu). I si malpensem una mica, no fora que encertem, podem plantejar si no estem fent el joc a moltes opinions i protestes vehements contra l’ús del llenguatge no inclusiu, des de tribunes polítiques feixistoides, que ja se senten còmodes amb les polèmiques de superfície perquè d’aquesta manera no han de submergir-se en el sentit de fons. És com aquells que debaten cada dia sobre la unitat de la llengua però mai la parlen ni tenen intenció de parlar-la.

Construïm una realitat justa, igualitària, inclusiva, no discriminadora, eduquem els futurs adults des de l’exemple i alliberarem el llenguatge d’una jàssena hesitant i sobrevinguda, així permetrem que actue com a vehicle comunicatiu que és, amb el potencial propi per a un món civilitzat. En una democràcia vigent, on s’intenta créixer en drets humans i en llibertats, no ens podem permetre que drets fonamentals s’associen a una part morfològica del llenguatge, a interpretacions més o menys etiquetades o efectistes, que porten les regnes de la reversió o perversió del tracte igualitari. Semblen paraules pujades de to, però si no decidim correctament correm el perill de la desafecció al model, de l’empobriment formal dels textos, sense parlar de la degradació de la parla, un patrimoni prou atacat.

Quan arribe a la cafeteria, si em trobe que a la tassa del café hi ha escrita la paraula café però em serveixen aigua, faré notar l’error o reclamaré que em retornen els diners, però si el contingut de la tassa és autèntic café, sense cap llegenda impresa a la tassa que ho certifique, me’l beuré amb tot el plaer. Salut!

Article publicat al diari Nosaltres La veu:
https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/49099/que-farem-del-llenguatge-inclusiu


Comentaris