LA NOVENA DE BEETHOVEN A XÀTIVA

LA NOVENA DE BEETHOVEN A XÀTIVA
CRÒNICA APÒCRIFA D’UN AFICIONAT

Vila-real, 16/02/2025

Una obra referent de la música a Europa i al món, la Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, coneguda com a “9a Simfonia de Beethoven” o “Simfonia Coral”, l’Orquestra Filharmònica de la Universitat de València i el mestre Hilari Garcia Gasque a la direcció, han estat els arguments que ompliren a vessar el Gran Teatre de Xàtiva, ahir diumenge 16 de febrer. Si a les excel·lències dels protagonistes i de l’escenari sumem els retrobaments còmplices ordits per l’amistat, ja podem qualificar la jornada de memorable.

Comentar, a manera d’apologia, el rol que ocupa la música en la salut i el gaudi vitals pot semblar una evidència insultant o una tautologia maniàtica, per part de qui la pregona. Tanmateix, la percepció humanista de qualsevol fet que pretén l’alliberament del dictat insubstancial, l’afirmació en la realització productiva de la raó i les emocions que predica el poder valedor de la veritat (entés a la manera de Foucault), ha de celebrar-se com un triomf dels estetes, o dels humils aficionats a les bones produccions artístiques.

Un concert de música clàssica, com a pràctica instal·lada en la societat, potser es considera d’aquelles activitats que abranden els sentits però que caduquen d’immediat per pura condició efímera, producte de les regles de joc del consum. La mateixa reflexió sense més recorregut que el de l’efecte psicològic o emocionalment dopant (amb perdó de l’expressió) pot condemnar-nos a la banalitat, perquè justament en la condició efímera es basa la màgia de la música, en un temps i un espai, i possiblement per aquest motiu és perquè Plató, a La República, va expulsar de la polis els pintors i escultors, per fer art mimètic, però no hi va incloure els músics. Ben al contrari, el filòsof grec plantejava l’educació musical com a primera pedra per a la construcció de la democràcia, segons explica Anna Pou van den Bossche en un dels seus articles (revista El temps, 2019).

El trajecte cíclic d’apropar-se a les arts amb un teixit ideològic desestigmatitzat, desproveït de prejudicis, eleva la recerca de la raó a un plànol on les úniques escletxes són finestres obertes al vent dels reptes creatius. Això és, una via personal en què la música ens impulsa a l’eudemonia i una via social en què l’evolució diacrònica de l’art mostra mecanismes per a dotar de sentit els canvis en l’ordre jeràrquic dels objectius comuns, parlant de grups civilitzats.

De la mateixa manera que és necessari humanitzar les pràctiques socials, cal filar l’agulla amb la capacitat resolutiva de les arts i l’essència pacífica de la música, per a lligar amb coherència i afectivitat els contextos en què es mou la humanitat (històrics, polítics, científics, artístics). Sempre caminem a recules respecte dels esdeveniments que capgiren la inèrcia dels dies, fet que genera tensió. Arriba un moment en què ens adonem de la vàlua de tot allò que va passar per la nostra vida i ens va acariciar les mans per no saber abraçar-ho. L’adjectivació que atribuïm a la música “clàssica” cal acceptar-lo en el sentit temporal, però val a dir que en els temps coetanis a les creacions dels artistes van suposar autèntiques revolucions en el panorama de la composició. Beethoven, Liszt, Rakhmàninov..., un seguit interminable de grans compositors foren desqualificats en el seu temps, amb crítiques ferotges sobre les seues obres de nova creació. El mateix Verdi, el 1832, va estar rebutjat pel conservatori de Milà, que actualment pota el seu nom. Els anys i la memòria han hagut de rectificar errors i restituir honors caiguts en injustícia. És un exercici habitual dels humans i de la nostra història.

L’embriaguesa espiritual de la qual parlava Beethoven es trobava ahir diumenge dins d’un recinte arquitectònicament majestuós, sensorialment pletòric, on tot el públic assistent complia la hipnosi a les ordres del mestre, les extremitats del qual es desplegaven en ales prestidigitadores per fer dibuixar a l’orquestra línies i ondulacions que la geometria encara no ha inventat, perquè pertanyen al món sonor de la música. Al compàs d’una melodia inspirada en part pel poeta Shiller, la instrumentació galopava sobre els quatre moviments en marxa triomfal per l’avinguda Selgas de la ciutat, renascuda a les cendres, des de l’allegro ma non troppo del primer fins al prestíssimo del quart, amb l’aval academiscista de cent cinquanta intèrprets dalt de l’escenari, inclòs el Cor de l’Auditori de Saragossa, el quartet de veus solistes Tanya Durán Gil, soprano, Myriam Arnouk Cerdá, mezzosoprano, Jesús Álvarez Carrión, tenor, i Pau Armengol Torrella, baríton.

Ahir diumenge, i per una vegada contradirem Ramon Gener, Beethoven no va caminar sobre un mar de núvols sinó sobre una gran avinguda de melòmans entusiastes, enamorats de la millor música del món: orquestral, simfònica i clàssica.