Portada de Ningú com tu (foto pròpia)
Manel Pitarch, 13 d'agost de 2025
Acabada la lectura d’una novel·la de Sílvia Romero, ara ensemble amb Manel Jovani, sempre he pensat el mateix: quin gran guió se n’obtindria per a una pel·lícula. Imaginem el Hollywood de la Deborah Moggach adaptant al cinema la novel·la de Jane Austen, Orgull i prejudici (Joe Wright, 2005,) o el Yul Brynner protagonitzant el guió de Harriet Frank Jr. en l’adaptació fílmica d’El soroll i la fúria (Martin Ritt, 1959), basada en la novel·la de William Faulkner amb el mateix títol. I a casa nostra podem evocar igualment La febre d’or, de Narcís Oller, portada al cinema l'any 1993 per Gonzalo Herralde, o la televisiva La saga dels Rius (TVE, 1975) sobre les novel·les d’Ignasi Agustí.
Probablement la inèrcia que m'ha abocat a la translació cinèfila ve propiciada pel record com a espectador d'aquelles nissagues de l’alta societat en què l'èxit econòmic conviu amb el flagell de les relacions enterbolides, però sobretot per notar una confecció del relat que col·loca, una a una, totes les peces del trencaclosques narratiu, perfilades i revestides d’un context històric molt versemblant i transformable en imatges, a través d’un punt de vista traçat amb precisió i amb una omnisciència alquímica.
Parlem d’un context ambientat a la Barcelona burgesa d’inicis del XX, en una família que veu esguellar-se les branques del seu arbre genealògic a causa de l’ambició i la manca d’escrúpols que caracteritzen alguns personatges, començant per les mateixes arrels, Teresa, la mare. La pujança econòmica havia propiciat una Catalunya industrialitzada i oberta al món, una classe social que se sentia imparable i on l’herència de pares a fills comportava d’una banda el compromís amb l’empresa i, de l’altra, la reputació del cognom. En contrast, les penúries de les classes treballadores, de la gent que ha d'abandonar la llar del poble (Vall-de-Roures), les persecucions de marca ideològica i els exilis (Tolosa de Llenguadoc) per la Guerra Civil incipient. A les morts i les pors generades per l’absolutisme polític s’afegirien posteriorment les carències de la postguerra i els llargs anys de dictadura del vencedor.
Convindrem que és anecdòtic fer ara referència a l’extensió del llibre, però no en serà tant si la relacionem amb el volum de treball que agombola un plec de 659 pàgines, sense oblidar que, en una era consumista com la que vivim, la relació quantitat-qualitat és important. Vull dir, que no hi ha fullaraca prescindible entre les pàgines de Ningú com tu, tots els paràgrafs vessats tenen raó útil de la seua presència. Les quatre mans de l’autoria se n’ocupen, al llarg del relat, d’acompanyar minuciosament els lectors en les dades, per no perdre el complex fil argumental en cap moment. I potser cal matisar el concepte de “complexitat” que acabe d’utilitzar, perquè no l’associe al terreny de la dificultat (la novel·la s’entén clarament), sinó a una complexitat constructiva en origen, l’entramat detallista on les línies que enceta el dibuix dels personatges, de les històries personals i del temps, es creuen com les vies del tren, sense col·lidir accidentalment, és a dir, encaixen perfectament dins de les propietats textuals del discurs literari. Les retrospectives, els records constants en què els personatges evoquen episodis viscuts o els missatges de les cartes al final de cada capítol permeten descordar incògnites suscitades en pàgines anteriors i exhibeixen una habilitat malabar entre el temps històric, el temps intern i el ritme narratiu, de manera que tot raja amb fluïdesa. Sabem per Gérard Genette, des de la dècada dels 70, que “l’ordre narratiu” no sempre és l’ordre cronològic, un recurs que es resol notablement a Ningú com tu, gràcies a l’estratègia assenyalada.
La referència a les cartes ens ha de donar pas indefectible a l’estructura. Les dues parts en què s’organitza el llibre mantenen una uniformitat molt treballada: conté 17 capítols a cada part, una carta al final de cada capítol, sempre datada, i una extensió molt aproximada en tots, rematats per un epíleg i una nota de l’autora i l’autor. Quan l’estructura és tan clara els lectors se saben protegits contra viratges no intencionats en el ritme de la lectura. I l’astúcia d’oferir amb rigor permanent una carta a tots els capítols, signada per personatges diferents, si no en el sentit estricte amb què la formulava Bakhtin, podríem considerar-la com una porta entreoberta a la polifonia.
Carta al final del capítol 10, part II (Foto pròpia)
Es fa difícil comentar el ventall inquantificable de cites, cultismes i intertextualitat que mostren les pàgines, en diversos idiomes (francès i llatí, sobretot), i més agosarat encara si entre a referir les investigacions amb què es nodreixen els personatges (Vera, Berenguer, Lluís...) per a seguir el fil en què la trama també presenta la intriga dels documents ocultats a la Guerra Mundial, l’encíclica del papa Urbà VIII, el Vaticà, Montecassino, Montserrat... i podríem continuar sense solució de continuïtat, material de treball de la generació que prosperarà acadèmicament. La tesi doctoral de la filla secreta dels amants, Vera, avança un pas en els drets que fins ara obviava la societat patriarcal i porta per títol: "La veu silenciada de les dones: L'estratègia del poder vaticà al segle XVII". La personalitat de la jove també és una herència, però immaterial, genètica, i ens obre el camí per afirmar que, sense dubte, una de les potències de la novel·la són els personatges. Els principals carreguen a les espatlles un alt voltatge de personalitat, amb intencions diverses, i per si voleu prendre nota, al voltant d’una setantena n'apareixen, quasi tots intervenen en els fets. Sense recórrer a descripcions extenses, arribem a tenir un coneixement molt nítid dels protagonistes, per la configuració metòdica de la manera com parlen, com actuen, com pensen. Hi ntervenen amb un paper rellevant un bon nombre, d'ahí que puguem qualificar-la de novel·la coral, tot i que la conducció de la màquina és sempre responsabilitat de la veu narrativa. L’efecte prodït en la lectura és la intensitat psicològica, ubicada en una temàtica que s’ha esmolat amb cura per fer-los reals. La integració d’una Angelat-Llombart, filla de republicans, activistes, d’un poble de muntanya, en la família d’un Tossal-Gilabert, empresaris adinerats, situats en l’alta societat barcelonina i adherits al poder franquista, tan sols pot produir-se amb la intervenció d’un element que no prové del plànol social ni econòmic, sinó del sentimental: l’amor. El vincle d’estima que comparteixen el senyor i la serventa, un amor passional, recíproc i transparent, és l’únic motiu capaç de mantenir-se ferm front a totes les adversitats.
Avda. del Paral·lel (Foto: barcelonasecreta.com)
La Barcelona del Paral·lel, les esglésies i monestirs, els edificis luxosos, el xampany, s’alineen a una part de la canxa; a l’altra hi ha el Matarranya, la mort del pare i la mare, el treballar de serventa, l’amor prohibit, els llums tebis dels corredors i la por que mai s’acaba. “Els Tossal-Gilabert són una família erigida sobre les aparences”, pensa Lluís dels seus consanguinis. És el protagonista junt a Pasquala, la jove migrant de Vall-de-roures, de qui s’enamora perdudament quan entra a servir a la casa pairal, tot i estar lligat en matrimoni religiós a Obdúlia. Propietari de la casa familiar al carrer de la Mercè i un dels fills de la branca Tossal, porta el negoci industrial de la pintura decorativa, encara que ell es desviu per una afició, la de col·leccionar indumentària antiga i objectes artístics. Podem aventurar que en la contraposició del bé i el mal, l’amor sincer i la dedicació abjecta a l’art són atributs que el situen en la part noble d’esperit. Els “antiherois”, en canvi, representats per Teresa, Enric i Francisco (la mare, el germà major i el seu fill) ho aprofiten per qüestionar-li els sentiments, la manera de viure i fins i tot la masculinitat. No oblidem que aquest tema, present en altres personatges de la novel·la (Mario i Daniel), al segle passat fou un tabú que amenaçava seriosament la vida de qui havia d’ocultar l’opció de l'homosexualitat. Però el judici de valors se’ns presenta a tocar dels dits: uns col·leccionen art i viuen per l’amor mentre altres estafen i amisten prostitutes i nazis. Malauradament, com deia Gabriela (tia de la majordoma), “fins i tot Lluís és un Tossal”, potser perquè el model de pulcritud humana irreprotxable tampoc li pertoca, arran de la relació amb la criada quan l’esposa malalta encara és la parella amb qui va contraure matrimoni per l’església catòlica. És evident que, en aquest punt, el marc eclesiàstic mesura amb un raser que no entén de sentiments i tampoc les idolatries coincideixen.
Vestits modernistes (Foto: Museu Tèxtil de Terrassa)
La protagonista femenina, Pasquala, una vegada guanyada la confiança del seu amant, defuig els beneficis materials que li atorga perquè també és candidata òptima als valors positius. Està acostumada al sofriment des que va esdevenir òrfena i va fugir del poble amb la germana. Ara mereix que la vida li cedisca una porció de felicitat, perquè “ningú com ella” ha estat capaç de rescatar el seu estimat del desert interior en què es trobava. La tensió emotiva difícilment cau en cap moment del relat, tira i arronsa les regnes que porten al galop la trama, que no deixen anar els cavalls al seu albir i controlen les relacions entre personatges per mantenir una constant en el bategar dels lectors. Tant la història com també el discurs, en termes de Seymour Chatman, són determinants en aquest cas per a la interpretació de la lectura.
Ningú com tu és una novel·la apassionant, històrica, realista, coral. Una història d’amor, d’un amor sincer i passional, però un amor sacrificat in aeternum, pel fet que la relació de la majordoma Pasquala amb el senyor Lluís no és beneïda per l’atmosfera social dominant, ancorada en els prejudicis de la classe social i en un vademècum de valors enganyosos i dogmàtics embeguts a la pila baptismal de la religiositat regnant i els estatus elevats. El sentiments de la parella protagonista i els personatges afins no contaminats per la mentida o la hipocresia, contrasten amb les accions de vilesa de la superioritat classista. Tot i això, en la guerra és difícil fugir a l’horror o al trauma, de manera que l’amor també paga un preu i sobreviu coartat i privat de llibertat. Paradoxalment la llibertat és a l’interior de la casa i la censura a l'exterior.
Vall-de-roures (Foto: enrique-puchfotosantigues.blogspot.com)
La línia temàtica amorosa circula en via paral·lela amb la història cruel de la Guerra Civil. Uns fets trenats en dues dimensions: la quotidiana o vital i la històrica. Del 1933 al 1973, tot el període de la preguera, la guerra i la postguerra. A més, no es tanca el cercle en l’espai peninsular perquè l’argument traspassa fronteres i s’imbrica en accions que tenen lloc a França, Itàlia, Alemanya o Suïssa. Com a escenaris principals, la dualitat que oposa el poble, Vall-de-roures, a la ciutat, Barcelona, és una més de les polaritats que conté la novel·la: franquistes i republicans, rics i pobres, mesquins i honrats, botxins i víctimes. Una Barcelona que en compte de mostrar la deshumanització que caracteritza les grans ciutats, actua com a refugi davant del perill de la guerra, com a llar càlida de vides familiars que malviuen i prosperen, i sobretot abraça el cau de l’amor secret que regna impertorbable durant els anys, possiblement l’única lluita en què els protagonistes tan sols són derrotats per la mort. Una Barcelona de vides anònimes subjugades als poders i empeltada al cor dels personatges, atés que no és un espai que puga deslligar-se de l’evolució vital i sentimental de tots els que l’habiten.
El tema de les adaptacions cinematogràfiques ha servit de referència inicial per obrir la ressenya i ara voldria que també el cinema s’ocupe de tancar-la. El gran Billy Wilder solia reivindicar que ell feia pel·lícules per a entretenir i si el cinema aconseguia que ens oblidem per una estona que hem aparcat malament el cotxe o no hem pagat alguna factura, s’havia assolit l’objectiu. En el cas de Ningú com tu l’entreteniment està garantit fins al punt de crear una dependència lectora, el deler de saber què aportaran les pàgines següents i, consegüentment, oblidar-te no solament d’on has aparcat el cotxe, sinó del cotxe mateix, del carrer i del món sencer. Aquest neguit que no permet desaferrar el llibre de les mans (m’encomane a l’afrancesament del personatge), es deu al savoir-faire dels autors, Silvia Romero Olea i Manel Jovani Gamundi, al seu esforç ingent per cosir totes les bastes dels vestits, no els de Lluís Tossal, sinó els de la gran història romàntica i la cruesa viscuda per personatges poats a la vida real, en un context històric que ha rubricat les nostres terres i, per sort, ha generat l’obra Ningú com tu.
Autors de Ningú com tu (Foto 1a edició, Stonberg Editorial)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada