MANEL PITARCH, Vila-real, 23/4/2020
Les percepcions literàries i reflexions socials a què convida la lectura de la novel·la No sabràs el teu nom, de Vicent Usó, m’ha engrescat a retrucar la invitació cap als lectors i lectores, a través d’aquesta ressenya.
Un context històric fatídic
Els anys de postguerra van instaurar estructures socials molt hieràtiques, amb uns referents d’autoritarisme social i moral que anaven de la mà: el cap de l’Estat, el dictador Franco, era mandatari per gràcia de Déu, i en aquesta vertical dogmàtica, els descendents jeràrquics dels anteriors, deixebles responsables de vigilar i d’executar el compliment de les doctrines repressores, eren bàsicament l’exèrcit, la Guàrdia Civil i l’Església. La part perdedora en el conflicte fratricida veia afegits esculls en molts àmbits en què la primera soga eren els mateixos poders fàctics alineats amb el règim. Un context que en els pobles interiors de muntanya, on l’espai de relació humana era tan estret, transformava les dificultats en amenaça quotidiana: la de no poder exercir una moralitat laica, la manca d’una intimitat respectada en la privacitat, la d’unes perspectives laborals diferents a les que limita l’àmbit rural, en definitiva, la impossibilitat d’una voluntat efectiva per conduir el futur sobre els ciments de la llibertat personal. Desviar-se del camí determinista que imposaven els salvadors de l’esperit i de la pàtria podia suposar el patíbul, o una conseqüència tan letal com la primera, l’anihilació de la identitat. La maquinària destructiva d’aquest sistema va provocar moltes víctimes, entre elles, els personatges de la novel·la No sabràs el teu nom.
Nuvolades: la frustració d’una expectativa de felicitat
Des la primera pàgina, l'acumulació de negacions que pesa sobre “la veu” inicial del relat, ens alerta de l’esdevenir truculent que patiran els personatges. Una vida familiar d’harmonia amb la natura podria haver estat l’alternativa factible per a una Carmeta, molt jove encara, quan contemplava des del turó el seu locus amoenus particular, les teulades roges del poble sobre una «vall amable», un riuet, muntanyes plenes de carrasques, fonts, ocells i vaques, i camps en plena producció per a garantir la quota de supervivència material que sustentara la parcel·la immaterial on es gesten els somnis. És així com no feia nosa el treball dur del camp i el bestiar, a canvi de rebre la gratificació anímica de la plenitud, la de trobar la felicitat al costat del xicot humil a qui estimava, una expectativa que a priori podem estar d'acord en considerar senzilla i poc ambiciosa. Però un canvi de rumb s’albira als ulls de la futura desafortunada, quan «per la banda de la Moleta s’acosta una nuvolada de plom».
Lector en perill: l’estil
Des del mateix moment en què la protagonista pensa a desvelar la notícia que trasbalsa els esquemes morals i socials dels seus pares, fins i tot abans, el lector té la sensació de trobar-se immers enmig de cada escena, a causa de l'escrupulosa maniobrabilitat del narrador, que no deixa abandonat cap plànol mentre el sentiment angoixant del personatge ofereix matisos emocionals tan intensos. Aquesta minuciositat té conseqüència directa sobre el ritme de la novel·la, propiciant que el temps narratiu s’equipare al temps dels fets narrats i proposant una duplicitat sobre aquests paràmetres de la narrativa: mentre l'exhibició de detall sol afavorir un ritme lent en la recepció del discurs, el malabarisme que l’autor habilita mitjançant la càrrega de frases brevíssimes, de juxtaposició i de polisíndeton, (m’ha fet recordar el Monzó impactant d’Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Mauryde), accelera el ritme i amarra les mans del lector al llibre, sense oferir moment per a la pausa. La manera de narrar es posa al servei de la trama, desplega un llenguatge intencionadament compromés en una idea estilística en què la forma prescindeix d’allò superflu per posar tota la llenya al foc de la història relatada; però el mateix fet de rebutjar certes opcions sintàctiques i pragmàtiques també posa de relleu allò que el novel·lista considera l’elecció oportuna per al discurs lingüístic que s’adapta a les característiques del seu relat. Així, per exemple, la determinació i evolució dels capítols no respon als típics condicionants d’estructuració lineal de la història sinó a la divisió de dos mons interns en la narració, el dels vius i el dels morts. Es tracta d’un llenguatge productiu, que obté un rendiment notable en les descripcions, perquè fidelitza l’aposta de negar la complexitat retòrica; molt sovint és un adjectiu solitari i ben seleccionat l’encarregat de donar-nos una imatge visual i realista dels espais, del paisatge, dels carrers històrics de València, dels personatges, de l’emoció. S’accepta la insistència descriptiva, la reiteració expressiva, perquè no és fútil, és part del material amb què es construeix l’edifici de la novel·la, el bagatge psicològic que ajuda a encaixar l’estil en la tensió narrativa, a base de colps de mall que ressonen a la ment dels personatges i del lector. En ocasions, la figura simbòlica, com en el cas de les òlibes, esdevé el tòtem que marca la pauta, el viatge que cerca les imatges significatives, metafòriques, i diu el que no cal dir.
La tragèdia de la tortura psicològica i física dels personatges principals, unida a la tragèdia objectiva del robatori d’un fill, provoca un dolor empàtic que s’encomana per coherència humana; però el nivell d’identificació amb què vivim l’angoixa que emana de la lectura és el resultat d’haver lligat tots els caps de la versemblança, o de la persuasió, en aquesta arquitectura de la ficció tan ben dissenyada.
Temes, intertextualitat, literatura, cinema, art
Una ficció que, desgraciadament, equival en proporció quasi total a la realitat dels fets històrics, els de la realitat crua del control, furt i contraban de criatures durant el franquisme i el postfranquisme. Tan sols prenent posició des dels sentiments de la mare i dels familiars que van acusar aquesta pèrdua i el posterior enderrocament anímic, podem entendre la condemna i destrucció de la vida de Carmeta, qui malgrat haver nascut a la dècada dels seixanta i patir circumstàncies diferents, no ha pogut evitar que en les pàgines del seu calvari l’hàgem vista com a la Colometa de Quimet, com a l’Emma de Charles Bovary i, per prescripció facultativa de l’autor, com a la segona esposa de Maxim de Winter, en la Rebecca de Hitchcock i Selznick (1940), versió de la novel·la homònima de Daphne du Maurier, amb la qual podem seguir el joc simbòlic proposat. La presència de la senyora Danvers (criada sinistra de la pel·lícula) com a correlat referencial de la perversa cuidadora Angústies, situa en paral·lel el drama de Carmeta amb el de la senyora de Winter, un altre personatge de qui no coneixem el nom. «No sé qui soc. No conec el meu nom» és el particular «Anit vaig somiar que tornava a Manderley» amb què el nostre autor posa en escena el personatge coprotagonista de la novel·la, alternant la polifonia de les «veus» fins al final de l’obra. I si volem filar encara més prim, només per rematar el joc de les evocacions literàries, advertim que l’autora de Rebecca s’inpirava en les novel·les de les germanes Brontë, una de les quals, Emily, va escriure el drama gòtic Wuthering Heights (1847), més coneguda per la versió cinematogràfica de William Wyller «Cims borrascosos» (1939), on el personatge Heatchcliff també és orfe i viu amb família d’adopció. Per això mateix, en la infausta casa de les embarassades on apliquen la penitència pel pecat comés, l’únic objecte que a Carmeta la connecta amb l'univers exterior, podríem dir el de la llibertat, se l’ha portat de casa i és una altra novel·la victoriana, Grans esperances (1860) de Charles Dickens, precisament també amb protagonista orfe. I vet aquí com l’autor col·loca una clau interpretativa incrustada entre l’argument i la situa en el plànol conceptual de l’art. Carmeta explica a l’amiga embarassada Sabela la justificació del llibre escollit: «és això el que jo necessite, grans esperances per a mi i per al meu fill, potser aquest llibre me’n desvelarà el secret», establint un enllaç amb el títol de l’obra de Dickens i sobretot indicant en quina dimensió podem trobar solucions a una societat de classes indigna, dirigida pel poder corromput; una altra manera de fixar la via humanística, de la cultura il·lustrada, com a camí alternatiu als secrets ordits que obstrueixen la transparència del pensament lliure i dels drets, de la justícia. El contrast a la tortura de la casa de Doña Margarita, les úniques experiències humanes que ajuden a sobreviure a la futura mare i víctima, són la relació personal amb alguna de les internes i la lectura de Grans esperances. Però sense oblidar que el llibre de Dickens també és ficció, a través de la lectura es compleix el desig que el personatge hi havia posat, el de trobar en el llibre l’esperança que l’anime a continuar lluitant: «...que de vegades els protagonistes han d’afrontar proves molt dures, situacions cruels i injustes, però que sovint, per poc que s’hi posen, se n’acaben sortint, que això era el que més importava». En aquell moment, la carència més corrosiva és el perill de perdre l’esperança, una arma innòcua però imprescindible per a combatre el gegant de l’entramat mafiós i la hipocresia del silenci social. Un bri d’aquesta esperança ens la proporciona la literatura.
La literatura victoriana retratava el conflicte entre classes socials, com el cas que ens ocupa i que per mitjà del pes específic dels seus protagonistes també ens ha transportat en certa manera a la Terra Baixa d’Àngel Guimerà, amb la contraposició dels altres dos mons, el rural i el de la ciutat, dos estrats socials responsables respectivament de la bondat i la maldat, si no en sentit estricte, sí com a limitació d’un estigma en què únicament la natura se salva. Tant a Terra Baixa com al Mas de les Òlibes, la puresa genuïna de la muntanya no s’haguera vist afectada, infectada de perversió i vilesa, si no entraren en escena els mals de la ciutat.
Igual ocorre en les novel·les i films referits, com a contrapunt del dolor, sempre trobem l’amor, i és que en No sabràs el teu nom també es pot considerar l’amor un tema fonamental de l’acció, que conviu amb el de la manca d’identitat i la crueltat tràgica que provoca el sotmetiment autoritari. De fet, el mòbil amorós és el responsable de la trajectòria turmentada del personatge, inicialment per l’amor a Daniel i posteriorment per l’amor al seu fill robat.
Els robatoris de criatures, de la investigació a la ficció
Els robatoris de nens acabats de nàixer, des de la publicació (anys 2011-2012) dels reportatges periodístics i mediàtics que van escandalitzar la població de mig món, van estimular molts sectors, com la premsa, a fer denúncia pública. En les intrigues de No sabràs el teu nom, els personatges no s’avenen a resoldre l'entrellat fins que entra en acció l'investigador autor, que encaixa les peces amb les entrevistes als testimonis, en una acrobàcia més entre la veu dels vius i les veus dels morts.
L’aportació del novel·lista vila-realenc a la llista d'obres de ficció sobre el tema de les desaparicions de bebés per trames criminals i estaments corruptes a Espanya, s’uneix a la d’altres títols, amb la diferència que la major part s’havien publicat en castellà: Lolo, les llàgrimes del vi, de Carme Ripoll (2019), Ladrones de vidas, d'Eugenia Tusquets (2018), La perla azul. El destino estaba escrito, de Mara Mollà (2018), Tuyo es el mañana, de Pablo Martín Sánchez (2016), per citar-ne alguns dels més recents.
Conclusió
La diversitat temàtica i estilística en les obres de Vicent Usó és plausible, ho hem pogut comprovar en la trajectòria del seu ofici, però notem que entre els darrers títols ha optat per material documental de contingut social, un factor que intensifica la identificació amb el món de la ficció dels qui estem fora del llibre. No sabràs el teu nom (Edicions Bromera, 2019) mereixedora del XXXI Premi de novel·la Ciutat d’Alzira, arrossega intensament els lectors a dins de la història i produeix l’efecte que la nostra ubicació natural és la lectura, mentre que la porció restant de quotidianitat és la part accessòria del dia, de la nit. Si es vol com a mesura terapèutica, pot arribar a significar l’abstracció temporal al confinament, per pal·liar una reclusió molt diferent a la de la protagonista, en aquest cas conseqüència de les adversitats víriques que causa la globalitat que ens toca viure aquest 2020, l’hàgem escollida o no. Evidentment hi ha alternatives a llegir el llibre, sempre que s’assumisca entrar a formar part de la població literàriament asimptomàtica.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada