Societats literàries, cap a un sindicalisme gremial de les lletres valencianes
El Pont Cooperativa de Lletres i Saforíssims són els únics col·lectius que funcionen actualment com a associació d'escriptors d'àmbit comarcal i supracomarcal
10 febrer 2019 06:00h
VALÈNCIA. La història de la literatura està plena de vetlades literàries i de tertúlies als cafés on un llibre o, simplement, un article periodístic era tema de converses enceses entre cercles intel·lectuals dels quals en formaven part, de vegades, els escriptors. Uns lletraferits que fins al final del segle XIX, amb la Renaixença i el jocfloralisme a València, no començarien a prendre consciència seriosament que a banda del seu ofici –d'advocat, de metge o professor– eren autors de textos.
A Barcelona va nàixer en 1700 l'Acadèmia dels Desconfiats, abolida en 1714 després de caure la ciutat sota el control de Felip V. I en 1729, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona agafa el guant ja sota la mentalitat organitzativa castellana. Així doncs, a finals del XVIII va aparéixer la Comunicació Literària, una societat literària de la qual formava part, entre d'altres, el poeta Ignasi Ferreres, autor del vers Apologia de l'idioma català, unes rimes que farien gala al tarannà del col·lectiu d'escriptors aparentment oposats a l'oficiosa Acadèmia de Bones Lletres.
Mentre que el fabrisme tractava de normativitzar la llengua al llarg del primer terç del segle XX, els autors valencians en català mantenien el contacte, sortejant les distàncies físiques, i sovint sociopolítiques, amb els seus homòlegs catalans. Així, en 1922, Pompeu Fabra és el primer president del PEN Català –que és la delegació que aplega els autors en llengua pròpia dels territoris de llengua catalana dins del PEN Club–, i des de 2018 aquesta associació internacional d'escriptors la presideix la poetessa d'Oliva (la Safor) Àngels Gregori i l'editor Manuel Gil n'és el vicepresident al País Valencià.
Això no obstant, caldria esperar al 1977 per a veure nàixer l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una societat literària privada i professional que vetla, entre altres aspectes, per l'ofici d'escriptor i és agent vàlid per a defensar els interessos dels autors davant l'administració en matèria fiscal, laboral i prestacions. Actualment, l'AELC està presidida per Bel Olid i la delegada al País Valencià és l'escriptora d'Almoines (la Safor) Gemma Pasqual. No obstant això, Joan Fuster i Jaume Pérez Montaner han sigut presidents de l'AELC en el passat.
Més enllà de les estructures supranacionals, els escriptors valencians han tendit durant aquest primer terç del segle XXI a crear xicotets gremis comarcals, alguns dels quals estan constituïts legalment per a dur a terme, principalment, activitats de divulgació literària i foment de la lectura. Ara bé, en els últims anys, els autors comencen a posar damunt la taula la necessitat de fer una reivindicació de la professió d'escriptor, a parlar de drets laborals i creatius amb tarannà sindical, però sense saltar la línia que separa la societat literària de la central sindical. I, com estan organitzades les lletres valencianes per a reclamar l'ofici d'escriure?
El Pont Cooperativa de Lletres va nàixer metafòricament al caliu de Carles Salvador. El 25 de setembre de 2010, la societat literària va celebrar la seua assemblea constituent a l'Aula Museu de l'antic hospital de la Mola de Benassal (els Ports), una biblioteca dedicada al docent, poeta i gramàtic on l'associació va establir la seua seu. Actualment, 50 escriptors i escriptores de les comarques del nord del País Valencià –del Maestrat, la Plana, l'Alcalatén i el Ports– vetlen per a divulgar la tasca creativa dels seus associats.
Aquell 2010 va ser un any de natalicis. A la Safor, dos mesos després que fera la seua presentació El Pont, va nàixer Saforíssims, una societat literària que aglutina els escriptors i escriptores de la comarca regada pel Serpis amb seu a Miramar. L'associació està formada per prop de 30 lletraferits.
Sobre aquesta necessitat de fer gremi cal retrocedir en el temps per a trobar els precedents en les trobades d'escriptors la més antiga de les quals es remunta al 2002 a la Ribera del Xúquer. Aleshores, els lletraferits de la comarca van acudir a la crida de Josep Lozano, l'autor de novel·les com Crim de Germania (3i4, 1979), Ofidi(Edicions 62, 1990) o Ribera (Bromera, 1991), i des de fa 17 anys aquest aplec riberenc continua fidel al primer dia: durant el mes de febrer, els mestres de la paraula es reuneixen en una població, fan una visita al patrimoni municipal, signen exemplars a la biblioteca municipal i, posteriorment, conversen al voltant d'una taula parada per a dinar mentre es recorden les novetats editorials que han aparegut durant els últims dotze mesos.
Jornades de convivència i divulgació literària com la dels escriptors de la Ribera s'hi donen a quasi tot el País Valencià. A l'Horta, per exemple, des del 2012 els lletraferits que viuen a la comarca i la ciutat de València acudeixen a la crida llançada per l'escriptora Mercè Viana –autora de títols com El cas misteriós de la lletra malalta (Bromera, 1997) o Mei-Mei vol ser rei (Edicions del Bullent, 2005)– i el poeta Ramon Guillem, autor de poemaris com La febre dels dies (Bromera, 2017) i novel·les com La cambra insomne (3i4, 1992).
Però també a la Vall d'Albaida, des del 2013, es reuneixen els escriptors per a fer pinya al voltant de les lletres de la comarca i publiquen, col·laborant cadascun d'ells amb un text, Renadiu, una revista anual que a hores d'ara dona nom a un club de lectura des d'on duen a terme diferents activitats, com ara presentacions de novetats editorials i tertúlies literàries. El mateix any, més al sud, esperonats per Francesc Gisbert –autor de novel·les juvenils com La Maria no té por (Andana, 2013), La muntanya invisible (Bromera, 2013) o Un món de bojos (Onada, 2015)– una trentena d'escriptors de l'Alcoià i el Comtat es van trobar durant un dia a Alcoi i van decidir impulsar les jornades 'Gent de lletres' durant el mes de maig.
La Trobada d'Escriptors de l'Alcoià-Comtat organitza presentacions i xarrades que giren sobre algun llibre o autor i són obertes al públic. Fet i fet, "són una alternativa a les trobades convencionals", matisa Gisbert. De fet, en 2018 van organitzar un homenatge a Isabel-Clara Simó, van presentar un auca sobre la vida de l'escriptora alcoiana il·lustrada per Rosanna Crespo i es va impulsar la reedició d'El mas del diable (Bromera, 2018), que estava descatalogat. Encara que, igualment, una de les finalitats de l'aplec d'aquestos lletraferits –com totes les anteriors– "és juntar-nos", sosté Gisbert, de manera anual per a parlar de la professió.
El debat sobre l'ofici d'escriure està damunt les sobretaules de les trobades d'escriptors que funcionen, a grosso modo, com a assembles gremials comarcals, encara que, excepte Saforíssims i El Pont, cap d'elles estan constituïdes com a associació que puga actuar com a interlocutor davant els altres agents del món editorial per a defensar els interessos dels escriptors. Tot i que pel que fa a drets laborals bona part dels creadors són membres de l'AELC, caldria preguntar-se si cal fer el pas cap a un col·lectiu gremial d'àmbit comarcal.
Francesc Gisbert creu que seria necessari, almenys, "un col·lectiu d'escriptors del sud, perquè els problemes dels escriptors són similars, però al sud tenim altres problemes, entre d'altres, també de llengua". Des de l'Alcoià s'han fet contactes per a fer actes conjunts amb col·lectius d'escriptors d'altres comarques com la Vall d'Albaida i l'Alacantí, però, de moment, l'opció de 'sindicar-se' encara no s'ha plantejat.
En canvi, les societats literàries establertes legalment, com Saforíssims i El Pont, veuen aquesta realitat amb un altre dinamisme. "Seria un objectiu que impulsem en aquest moment actual", reconeix Manel Pitarch, secretari d'El Pont, cooperativa de lletres. El col·lectiu que presideix actualment Vicent Jaume Almela recorda que les societats literàries van nàixer per a "empatitzar amb un grup d'amics i parlar de literatura, però amb el temps vols que les coses es facen bé per part de totes les parts".
En aquest sentit, Pitarch assenyala la conferència que es va realitzar aquest divendres a l'Espai Joan Fuster de Sueca (la Ribera Baixa) –on escriptors de Saforíssims i d'El Pont van abordar la professionalització literària– o l'acte que va tindre lloc en 2018 a la Vall de Gallinera, on van acudir diferents associacions d'escriptors i "va començar a haver un caràcter més reivindicatiu" sobre aquesta realitat laboral dels autors i, tot i no arribar a termes sindicals, almenys es va plantejar "fer front i demanar que es pare atenció i s'aplique més coherència al que mereix aquest context literari format per escriptors i editors que haurien de tindre més suport de les institucions", reconeixia el secretari d'El Pont. "Ara és eixe moment i ara quan ens reunim tot el territori sí que es parla d'eixe tema", afegia.
Saforíssims veu "important la constitució legal del col·lectiu perquè sinó no podem aspirar després a una cosa tan senzilla com quan fem una activitat que siga remunerada", indica l'escriptora Maria Josep Escrivà, qui va presidir la societat literària de la Safor fins al 2018, moment en què l'autora de poemaris com Remor Alè (3i4, 1993), Flors a casa (Edicions 62, 2007) i Serena Barca (Edicions del Buc, 2016) va deixar el lloc a Rafa Gomar –autor d'Andròmina (3i4, 2007) i Bé, perdona'm però estan esperant-me (3i4, 2014), entre d'altres.
Fer el pas i convertir les societats literàries en associacions gremials i legals és el pas perquè "comence a prendre's amb serietat i rigor la faena dels escriptors igual que qualsevol altra", assegura Escrivà. La poetessa demana no reduir el debat només a una qüestió econòmica, "però és veritat que, després, quan ens encarreguen coses, la gent encara continua pensant que els escriptors treballem de manera voluntària, voluntarista, i si volem que se'ns respecte i fer feina, exigir i autoexigir-nos, també ens han de considerar i pagar les coses que fem. Això és un dels primers passos que no és res més del que ja fan altres associacions que estan per damunt de nosaltres com és l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana", argumenta la directora de la col·lecció de poesia d'Edicions 96.
"Encara que El Pont no siga un gremi a l'estil tradicional, sí que és veritat que hi ha eixe sentiment de col·lectiu i que, quan trobem l'empara de certes institucions, fem per anar junts", indica Manel Pitarch. Entre la societat literària es manté "aquella il·lusió llunyana que el que els agrada a tots és poder escriure i publicar, però a banda d'això també és el sentiment que a la literatura en valencià li falten suports per totes les bandes", afegeix l'autor de poemaris com Trajectes del desencís (March Editor, 2003), Primavera entre les runes (Edicions 96, 2015) i Poemari per a ociosos (Bromera, 2017).
"La tasca de professionalitzar seria una part només d'una associació", sosté Maria Josep Escrivà. La principal tasca d'una societat literària "és el treball intern de generar activitat i relacions entre escriptors". Això no obstant, reconeix que "és veritat que el funcionament de proximitat és més efectiu si treballem primer des de les comarques" i, en aquest sentit, l'escriptora destaca els bons resultats de coordinació amb altres col·lectius d'àmbit comarcal, encara que Escrivà manté que el marc superior és l'AELC, "que ens aglutina a tots els que vulguem estar". "Tampoc hem de perdre de vista això, perquè per a nosaltres és fonamental el concepte obert i ample de mercat que no es queda en les comarques valencianes i per això pensem i defensem que són molt importants les associacions literàries, però no podem caure en el perill del localisme i el provincianisme perquè a nosaltres això ens ha de facilitar l'agilitat, però sempre pensant que hem de transcendir la comarca", conclou Escrivà.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada