Ruta a Xàtiva, "Quina lenta agonia la dels ametlers perduts" (Manel Pitarch)



Ruta literària
Quina lenta agonia la dels ametlers perduts, de Toni Cucarella
Xàtiva, 23 de febrer de 2020 - MANEL PITARCH

He vingut ací
perquè crec que puc dir-vos,
en la meua maltractada llengua,
paraules i fets que encara ens agermanen...

                                                              Raimon



Un matí de diumenge sempre té un sabor net, purificat, d’humitat terregosa que desprenien els carrers arruixats, amb el poal ple d’aigua vasculant contra el davantal. Un cotxe gris s’atura davant mateix del rastell de granit pintat de groc, és zona d’estacionament provisional, però el conductor sembla conéixer els preceptes circulatoris, perquè en trenta segons obri el portó posterior, baixa una maleta i la posa en mans d’una jove. Ella el besa a la galta deicididament i s’acomiada abans d’entrar a comprar-se el bitllet de tren. 
A L’estació de Xàtiva, el sol primerenc s’entreté a traçar una línia recta que travessa en tota la seua façana asalmonada, partint-la en dues les parts, una de claredat tímida i l’altra rebaixada, fent trànsit cromàtic cap al vestíbul ombrívol de les andanes. L’edifici espera pacient els passatgers que arriben per via ferroviària a la ciutat.
La capital de la Costera desperta cada dia la llegenda sepultada de la història, la veu viva d’eufonies monumentals, els turons que fortifiquen el valor d’un poble, a colp de refer camins i herències segellades sobre pedra. Els més matiners ja veuen arribar el comboi, que transporta amistats tatuades a la pell del sentiment. Avui se’n pot saber la procedència d’uns quants: Carcaixent, Albaida, Alcúdia de Crespins, la Barraca d’Aigües Vives, Vila-real i València.
Una abraçada emotiva, un somriure confident, retrobaments que atien l’enyor del temps, els bons moments passats que no s’obliden. Baixen dels vagons una colla d’amigues i amics que trenquen l’anodina inèrcia del descans perquè anhelen endinsar-se en els indrets literaris del nostre país, en les històries relatades a viva veu per testimonis del lloc i de l’argument, per narradors que han mamat les realitats en contalles i s’han educat amb el rigor de les generacions anteriors, poetes de la vida que han trepitajat carrers impertèrrits, palaus nobles i llits de correjola.
El grup posa els peus a caminar i enceta la ruta literària sobre l’obra de Toni Cucarella, a partir de l’argument i els escenaris del llibre Quina lenta agonia la dels ametlers perduts. L’inici del recorregut imposa la solemnitat d’un fet tràgic, tothom l’evoca al voltant del monument representatiu, el Memorial dedicat a les víctimes de la Guerra Civil (1939) pel bombardeig de l'aviació italiana de Mussolini, al servei del dictador Franco.

Els avions aparegueren en el cel i començaren a descarregar les bombes. Cinc avions Savoya de l’exèrcit feixista italià que venien de l’illa de Mallorca. Amb l’esclat de les bombes va tremoral tota la ciutat.
Dones d’aigua, hòmens de fang (2013)



Enfilen amunt pel carrer de Baixada de l’Estació fins a la plaça de la Bassa. En veure la font actual encara s’ensuma aquella olor de les pastilles de sabó d’olis i ceres naturals, acompassant les rialles de la conversa múltiple que les dones, carregades de bugada, animaven a colp de braç als llavadors de la plaça, on també hi havia el cinema dels anys quaranta, el Setabense...

Molts diumenges de vesprada anàvem al cine. A la plaça de la Bassa hi havia el Setabense, que era també teatre i en ocasions hi actuaven cantants i orquestres del moment. Allí, a la replaça del davant, hi posava parada un home que venia filloles de margalló, dàtils, lledons i figues seques, però sobretot cacau i tramús.
Dones d’aigua, hòmens de fang (2013)





Més amunt, a quatre cantonades, es troben amb la plaça de l’Espanyoleto, epítet de José de Ribera, l’il·lustre pintor xativí del segle XVII, dels més importants de l'art europeu, que es va formar a Itàlia i va influir importants pintors, com ara Velázquez. Allà hi havia la presó.

A la vella presó de la plaça de l’Espanyoleto no en cabien més, de detinguts republicans. La gent comentava a cau d’orella amb paraules que la por fimbrava, casos de pallisses per norma i noms de condemnats a mort. En els mesos de maig i juny havien afusellat a muntó d’hòmens a les esquenes de l’alqueria de la Casa Blanca, al camí vell de Xàtiva a Novetlè.
Dones d’aigua, hòmens de fang (2013)



I seguint la línia d’escenaris significatius, arriben a una plaça molt emblemàtica, la plaça de la Galera, actual plaça Sant Jordi, que va embolcallar de menuts futures personalitats de la cultura, no solament local sinó del país. En aquest plaça, en un cercle de pocs metres, vivien Ramon Pelegero Sanchis “Raimon”, Pep Gimeno “Botifarra”, figures claus de la cançó al nostre país, i el pintor Artur Heras, creador del primer pop-art nacional en els anys seixanta.

En arribar a la plaça de la galera, Genis Tormo, que era músic, els va interpretar un pasdoble amb el seu clarinet. Els novençans ballaren els compassos finals, i en acabar la nòvia li va besar la galta sense afaitar i el nòvio el va convidar a fumar. Hi havia gana d’alegria.
Dones d’aigua, hòmens de fang (2013)




Sense recuperar encara la verticalitat de les cames, continua el camí d’ascens, ara en viratge pels carrers Blanc, Caputxins, fins arribar al més amunt del Camí de la Bola, que s’abandona provisonalment per pujar el carrer dels Furs i fer cap a Forn de Vidre, marge mitger amb els bancals d’ametlers perduts que separen la ciutat de la vegetació muntanyenca que posa catifa verda fins al castell. Són els ametlers que donen nom a la novel·la i evoquen la Xàtiva del passat.

No se sabia si els bancals d’ametlers perduts tenien propietari, i si en tenien quin era el seu nom. Ningú no s’hi acostava per reivindicar-ne el domini, ni que fóra per arrancar els arbres i estalviar-los la lenta agonia que no tenia altre destí irrevocable que la mort.

Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003)




Durant el terratrèmol de Xàtiva de 1748 algunes roques grans van rodolar fins al poble i se’n pot veure algunes a fregar de les cases. S’albira per fi el col·legi Beato Castañeda, carrer Aben Ferri i límit del barri de les Eretes.
Més amunt, la serra estricta: roca viva, entre els badalls de la qual sols creix l’argelaga, la sarjolida i la pebrella: “Terra de pebrella, caga’t en ella!”. Aquell barri de les Eretes el constituïa un únic carrer, un pany de cases en filera, totes les quals miraven cap a la serra com una ordenada bateria de vigilants apostats en una trinxera. Era una prolongació cap a ponent de la ciutat, amb carrers asfaltats, cases ben pintades, teulades roges de teula nova i bústies de ferro a la porta.
Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003)




Allà dalt, amb els ulls moevent-se panoràmicamentuna per la perspectiva física i enyoradissa de la Xàtiva de fa un segle, hom s’estremeix en escoltar la història de la Mort i la Vella Misèria, davant just d’on s’ubicava la Casa Roja, que paga la pena contar a la vora del foc, una nit d’hivern.

Una nit de trons i rellamps i aigua a cànters va tocar a la porta de la Casa Roja una dona que deia que fugia de l’aiguarrada. La Vella Misèria, pobra i tot com una rata, la va convidar a pa i figues i li va arreglar un matalaf de pallocs vora el foc. Al sandemà, la dona va dir que en realitat era la Mort i que venia a emportar-se-la. La vella Misèria li va suplicar que no se l’emportara, que pobra i tot volia viure encara uns quants anys més. I la Mort li va dir que, com l’havia acollida tan bé, li concedia tres anys més de vida. Però la vella Misèria encara li va demanar un altre favor, i era que, com els xiquets li furtaven les figues que eren el seu aliment, que encantara l’arbre de manera que qui pujara no poguera baixar si ella no ho consentia. I este desig també li’l va concedir la Mort. I mentres va viure la vella Misèria a la Casa Roja, tots els qui pujaven a la figuera per furtar-li les figues no podien baixar fins que la vella Misèria volia. En passar els tres anys convinguts, la Mort va tornar a la Casa Roja per endur-se la vella Misèria, però ella encara no tenia ganes d’anar-se’n amb la Mort i li va dir que abans d’emportar-se-la que li collira unes figues, que tenia desig de menjar-se’n unes quantes abans de morir, i la Mort, que no se’n recordava de l’encantament que li havia fet, va pujar a la figuera i no va poder baixar. Total, que la vella Misèria li va dir a la Mort que la deixava baixar només si li prometia no vindre mai per ella. I la Mort ho va acceptar. Des d’aquell dia la vella Misèria va abadonar la Casa Roja i corre pel món com si fóra l’ama...


Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003)





La bellesa i la duresa, condicions que un temps, una infantesa, els efectes d’una guerra, lliguen en nusos de vegades asfixiants i són impossibles de disoldre en l’ànim futur. A la cruïlla entre Dr. Sunsi i Camí de la Bola, inici de la segona part de la ruta, el guia fa esment de la fatalitat de l’afusellament de setanta homes republicans, entre maig i juny del 1939.

El trajecte fins a la Casa Blanca durava un quart o vint minuts. La rodava pertot un mur de pedra. A la part de darrere, entre maig i juny de l’any 1939, feia més de vint anys, hi afusellaren una setantena d’hòmens. Un de tants, l’avi Bastià. Quan l’executaren, en tenia trenta-nou. L’havien condemnat a mort els nacionals perquè havia pertangut al comité revolucionari durant la guerra. L’acusaren d’haver format part d’un escamot que va matar un propietari i el seu capatàs al pont dels Gossos, al terme de la Llosa de Ranes. L’àvia ni ho afirmava ni ho negava, però proclamava:
―Hi ha moltes maneres de matar la gent: de fam, de misèria, per no poder pagar medicaments...
Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003)



Continuant l’itinerari de l’argument de la novel·la, el que s’havia pujat ara es baixa per Sunsi, Arquitecte Cuenca, Saurina d’Entença, Metge Lluís Alcanyís, Aben Ferro i plaça de sant Joan, on hi ha l’església “dels Sants Joans” (Raval), amb una escala trapezoidal que convida els caminants a aprofitar-la com a podi per a la foto de família, diguem-li si voleu, a manera d’orla recordatori de la ruta del dia. El pati del col·legi de pàrvuls Vernissa, de la mateixa parròquia del sant, es tranformava en cinema Vernissa, a la calor dels estius, a l’aire lliure.



Després que s’havia iniciat la pel·lícula, andarejàvem desficiosos per l’entrada; assetjàvem el porter provant de moure la seua commisceració i que ens hi deixara passar de franc. En ocasions, miràvem d’entabanar-lo dient-li que la nostra família era dins i ens esperava. El porter, però, ens coneixia les argúcies.
―Escampeu el poll! Uixe! Uixe! ―ens ahuixava com si fórem un mortificant estol de mosques.
         (...)
No amainava l’oratge amenaçador quan va arribar el rector a la parròquia de Sant Joan, mossèn Severí, amb els dos escolans per oficiar la missa. Els hòmens s’havien abillat de mudar i les dones lluïen vestits llargs i mantellines negres que els cobrien els cabells. Les úniques absènsies foren les de Tònia la Republicana i el seu marit ressuscitat.
Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts (2003)

La conversa s’anima per relacionar vivències amb fragments de la lectura. Desfent camí, el retorn dels passos lletraferits ha d’abocar imprescindiblement a la part moderna de l’albereda Jaume I, passant abans per plaça sant Jaume, dels Hostals i plaça de la Bassa o el monument dedicat als Maulets, on es commemora anualment la Crema de la ciutat per les tropes de Felip V un 19 de juny de 1707.

Després que vam haver deixat Pere Sendra a casa seua, entràrem a dinar en un restaurant de l’Albereda, el llarg passeig ombrat per dues muralles de gegantescos plàtans que creua la ciutat de Xàtiva ben bé de cap a cap. 

El lledoner de l’home mort (1996)

Cercle tancat de no ser perquè encara resten espais històrics per apreciar. En l’albereda serà el trenet turístic qui bressole un descans merescut al grup, mentre recorre la pujada al castell pel casc històric de la Xàtiva de l’Almodí, la Seu o els espais Borja, per citar-ne dels més emblemàtics.


A pocs metres del Castell, la comitiva toca el final del trajecte i emula el rei Jaume I en la seua entrada a la ciutat per la Porta de l’Aljama, on actualment se situa l’ermita de Sant Josep, als peus del Castell. Un bon àpat al restaurant de l’ermita alçarà acta oficiosa de l’èxit de la ruta i de la idea de conviure periòdicament per un motiu tan noble com el de la literatura.
    

Quins anys, aquells, els dels ametlers que bressaven la vida de la gent, com a baula de la cadena cronològica i humnana que agafa amb una mà la natura i amb l’altra construeix l’edifici de la història, la cultura i el pensament. Mentrestant, al segle XXI, consumim l’etapa del viure en contextos globals que estrenyen la voluntat del poble i van mutant per inèrcia social, espolsant la terra del llenç que hem heretat a través de les grans llegendes, un perfum impregnat encara en paper, que s’evapora indefectiblement com l'oblit i ens alimenta les constants de l’esperança.


Una jornada magnífica que cal agrair a 
la capacitat organitzadora i engrescadora
d'Adelina España, a la generositat i el rigor
logístic de Vicent Tortosa i al guiatge emotiu,
precís i erudit de Toni Martínez, entre altres.




GALERIA D'IMATGES
















 






Comentaris