Llicenciat en Filologia Catalana i en Literatura Espanyola per la Universitat de València, Manel Pitarch (Vila-real, 1966), va iniciar de ben jove el seu camí en el món de la literatura, i més concretament de la poesia, amb col·laboracions en poemaris d’autoria col·lectiva. Però també ha publicat en solitari i aquests treballs han estat reconeguts amb sengles premis literaris. És el cas de Trajectes del desencís (Premi Jacint Verdaguer, 2002), Primavera entre les runes (Premi Marc Granell, 2015), i el que és objecte de la nostra entrevista: Poemari per a ociosos (Premi Ibn Hazm, 2017).
Manel Pitarch. |
Amb el recull Poemari per a ociosos vas guanyar el premi Ibn Hazm que es convoca dins el certamen dels Premis literaris Ciutat de Xàtiva. Un concurs que, per l’altra banda, se celebra des de l’any 1980. Què ha significat, per a tu, aquest guardó?
Els guardons, fonamentalment, ens permeten la publicació de l’obra, que és l’objectiu dels autors. Però en el cas del Hibn Hazm, la satisfacció del premi ha estat molt gran, perquè a més de ser reconegut entre els més significatius del panorama literari al País Valencià, Xàtiva és una ciutat amb moltes empaties personals, fet que m’ha suposat doble il·lusió.
Doncs l’enhorabona per aquest reconeixement. I passant al teu poemari val a dir que el primer que crida l’atenció és la similitud del títol amb l’obra de Joan Fuster Diccionari per a ociosos, convertint-se en un clar homenatge a aquest gran escriptor. Era aquesta la teva intenció quan vas començar a idear el recull?
Sí, el títol està pensat amb tota la intenció de retre homenatge a la figura de Joan Fuster, en el 25è aniversari del seu traspàs, per això mateix juga amb el títol del seu Diccionari per a ociosos. L’obra de Fuster és un referent imprescindible ara per ara. Totes les parts del meu poemari s’enceten amb una cita de l’escriptor de Sueca, el qual tenia pensaments sobre molts aspectes de la vida i la cultura. A banda del títol, hi ha un poema en què faig homenatge explícit a un assaig del seu Diccionari, aquell que tracta el concepte que els francesos anomenen “flâner”.
Acabes de comentar que Poemari per a ociosos consta de diverses parts, i m’agradaria incidir, precisament, en aquesta organització del llibre en quatre apartats. El primer duu per títol “Edificis de paper”, i en ell trobem poemes molt breus que ens menen al fet creatiu i al naixement del poema. Podríem considerar que aquestes són les teves reflexions, com a poeta, sobre la paraula i l’escriptura?
Efectivament, la primera part del llibre són pinzellades que revelen el context en què es troba el poeta durant el procés creatiu: la primera idea, els mots pertorbadors, la diversitat retòrica, inspiració i disciplina… Podem considerar-la com una justificació de l’escriptura literària o artística, però també es pot trobar alguna preferència d’estil, una mena d’apunts sobre la poètica pròpia. A diferència de la resta de parts, “Edificis de paper” no inclou referències al transcórrer de la vida, en el camí a la mort, present en l’atmosfera de tot el poemari.
A “Galeria de vestigis”, títol de la segona part, ens exposes talment com si fóssim en una galeria tot un seguit d’espais, paisatges, escenaris, objectes d’un passat de vegades proper i en altres ocasions prou allunyat. Són, aquests, poemes d’enyorança?
Després dels tres poemes inicials, que teoritzen sobre el pas del temps i el record, apareixen escenaris i moments viscuts en èpoques diferents de la vida personal, reconstruïdes poèticament, i que en conjunt conformen una “galeria” que il·lustra la impertorbabilitat del temps, a través del relat metafòric del record.
Passem després a “Trinxera d’orquídies”, on ens presentes experiències de la vida basades en les relacions amoroses. Però de vegades la simbologia poètica ens pot dur a extrapolar aquestes experiències a altres tipus d’interrelacions humanes, siguin o no de parella. Pretenies crear aquesta amplitud semàntica per tal de mostrar les oscil·lacions de l’ànima?
És cert que per determinar la clau d’aquest conjunt de poemes, no hem de situar l’amor en el centre d’interès, sinó més aviat l’entramat de fluctuacions emocionals i anímiques que conviuen en una relació. Es tracta de posar en la proveta del laboratori els ingredients sensibles que somouen el pensament quan es produeix la reacció interactiva d’una causa sentimental. Sense fer cap comparació, ni llunyana, podem pensar com Ausiàs March estava més atent a caracteritzar el turment de les dificultats amoroses que no a pensar l’amor com a objectiu.
Una bona referència, aquesta d’Ausiàs March, que em duu al quart i últim apartat de Poemari per a ociosos: “El llegat d’Hesíode”. En ell estableixes una clara referència amb aquest poeta grec i, en línia amb el seu pensament, ens planteges les diferents etapes de l’home, des de la infantesa fins a la mort, tot jugant amb la simbologia de les Moires que van teixint el fil de la vida. Quin pes tenen els clàssics en la teva obra?
Sincerament, em costa molt desprendre’m dels clàssics, quan escric. De vegades em perjure que no inclouré cap referència als mites grecs ni als autors clàssics grecollatins, abans de començar un llibre, però és una inèrcia que em persegueix des de jove. En aquest cas té sentit, perquè el poeta de Beòcia (segle VIII a.C.), amb les “edats de l’home”, m’oferia la pauta evocadora per als versos de les edats de la vida, amb una curiositat divertida i casual: el mite grec d’Hesíode està immers en l’obra Treballs i dies, que justament posa en valor el treball i s’oposa als homes “ociosos”. La figura negativa de les edats, evidentment, serà la mort, que ja s’anuncia en cada poema final de les parts anteriors (segona i tercera), i ara apareix executada per un altre mite clàssic, el de les tres Moires, concretament el d’Àtropos tallant el fil de la vida, amb les tisores d’or.
Unes tisores que em cal fer servir per tallar el fil d’aquesta conversa i anar posant el punt final. Però abans de finalitzar l’entrevista… hem parlat d’escriptura i poesia, de la vida i de les experiències viscudes, dels records… i hem acabat fent referència a la mort. Amb tot, Poemari per a ociosos no és, de cap de les maneres, un recull pessimista o trist.
No pretén el pessimisme, en absolut. Malgrat que un bon grapat d’imatges literàries poden animar aquesta percepció, hi ha una declaració d’intencions en el sentit contrari, la voluntat de resistència contra la mort, continguda en el poema “Antídot” (epíleg), precisament. La tesi de l’esperança, dels versos finals, planteja una possibilitat: es pot combatre la mort, i ho podem fer des de l’art i, sobretot, des de la poesia.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada