divendres, 28 de setembre de 2018

Ressenya de Josep Porcar. "Poemari per a ociosos"

Ressenya de Josep Porcar
Presentació a llibreria Babel, Castelló de la Plana, 27/09/2018

Foto: Vicent J. Almela

«Quan la tempesta inunda el bressol»
Poemari per a ociosos, de Manel Pitarch, Bromera, 2017

Aquest llibre de Manel Pitarch, que presentem hui a Babel, va obtenir el Premi de Poesia Ibn Hazm-Ciutat de Xàtiva, amb un títol que, com sabeu, és mig manllevat de l’obra Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. Amb aquest préstec fusterià –ignorem si el préstec és a fons perdut–, Manel aconsegueix, sobretot, tres coses: primer, com no, homenatjar el mestre de Sueca en el 25è aniversari de la seua mort; en segon lloc, a més d’establir un diàleg amb l’obra fusteriana, aconsegueix desplegar, mitjançant el vers lliure, un repertori de temes opulent, divers i incitador com el d’aquell cèlebre diccionari; i en tercer lloc, el manlleu confereix al volum, ja d’entrada, un to altament didàctic, lúdic i divertit –cosa gens habitual en el gènere–, alhora que reclama la vessant pedagògica –que no moralista o adoctrinadora– de la poesia, com no podia ser d’una altra manera, venint d’una persona docent i discent, i tan poc ociosa, com Manel Pitarch.   

També amb aquesta intenció didàctica, afirmava precisament Fuster que «la poesia només serveix per a fer més poesia», una asseveració sobre la utilitat de la lírica que resulta, alhora, tan enlluernadora i efectista com sinuosament fal·laç. Les utilitats a vegades són perilloses, i els serveis, sovint, ho són encara més: els serveis militars, per exemple. O els vàters, que també són serveis. Ales o mans, m’imagine que Fuster, provocador sublim, era conscient de l’enlluernament que infligia quan pontificava sobre serveis o servituds de la poesia, del contrari no afirmaria, poc després, que l’expressió poètica és, i ara el cite, «la terrible necessitat d’haver-hi de jugar amb els mots, és a dir, amb significacions de validesa col·lectiva i, en suma, operants», ni tampoc hi reconeixeria, i cite de nou, «l’alteritat com a nota substantiva». Quan Manel Pitarch ens escriu «Els infants aprenen la pluja / quan la tempesta inunda el bressol», sembla evident que això pot servir a algú per a alguna cosa més que no per a, simplement, fer bonic o per a decorar la vida. Per part de Fuster, doncs, resultaria una contradicció de base esgrimir la necessitat i l’alteritat operants en un poema per a, tot seguit, castrar-lo per qüestions d’utilitat.

Foto: Babel
Ara bé, la poesia, certament, no aprofita per a res si atenem solament al comú concepte d’utilitat comercial que s’ha estés en les relacions humanes, el pur imperi de la transacció, l’interès i el benefici capitalista, tret, és clar, dels profits menys poètics de la poesia, és a dir, els guardons, el reconeixement i els diners, assumptes sovint protagonistes en la projecció mediàtica del gènere. Per adobar-ho, hi podem afegir tot seguit els cèlebres versos de Marc Granell: «Els poetes són els éssers més impresncindiblement inútils que hi ha sobre la terra». I podem també recordar aquell manifest de Nuccio Ordine on reivindicava «la utilitat de l’inútil», on incloïa els sabers humanístics.

Tot i això –i torne al llibre de Pitarch–, reivindicar la inutilitat de la poesia crec que diu molt poc a favor dels poetes. Entre altres coses, perquè no fa cap gràcia que et diguen que ets inútil. Montaigne, de fet, ja va eixir fa temps en defensa nostra quan va dir que «no hi ha res d’inútil, ni tan sols la inutilitat mateixa». Per tant, ens cal donar a conèixer una altra mena d’utilitat i, com fa Manel amb aquest llibre, predicar poèticament amb l’exemple, com quan escriu: «A l’aixopluc de l’art,/ frugalitat i valor/ emancipats de mètriques,/ embriagats de símbols». Per tant, així com existeixen diccionaris útils per a les persones, també existeix un art, una poesia i poemaris que poden ser profundament útils per a la humanitat, el profit dels quals és i ha de ser imponderable i extemporani als mandats de l’utilitarisme i de l’intercanvi imperants. Quin és, si no, el valor de la pena o el valor de l’amor? Ho podem avaluar? Quina mena de validesa és la d’un poema? De què serveixen els poetes? Són útils? No ho són? Algú diria... Doncs mateu-los! Exabruptes a banda, sobre aquesta ociosa utilitat, és el poeta Hölderlin qui ens acosta una bona resposta quan escriu que «allò que queda, però, ho funden els poetes». És a dir, els poetes no són, literalment, els fundadors del món perdurable, però donen testimoniatge d’una existència individual i col·lectiva que, en molts casos, mereixerà obtenir, si més no, una alta presumpció de memòria possible, permanència o persistència. I aquesta possibilitat de memòria, ni que siga mínima, aquesta poesia possible és la que posa en practica Manel Pitarch en «Poemari per a ociosos», i així ho rebla en versos memorables com aquest: «I així esclata el desig,/ estripant l’embalum que guarda,/ per signar acta poètica/ de les fissures de l’oblit».

Foto: Vicent J. Almela 

Per això, entre aquestes fissures de l’oblit, no ens ha d’estranyar que Pitarch reclame obertament, com Fuster, l’ociositat, el badar, tant per a llegir poesia com per a viure poèticament, i per això aquest llibre es presenta com un compendi de tots els grans temes de la poesia universal: el pas del temps, l’amor i el desig, la mort i la pèrdua, la memòria, la lluita individual i col·lectiva de l’ésser humà, i també la reflexió sobre el fet d’escriure, també anomenat metapoesia. Tots aquests grans temes estan representats al llibre, per un costat mitjançant la destil·lació, en les primeres peces, d’un pensament filosòfic en clau poètica on ressona fortament l’art aforístic fusterià; i per un altre costat, en les parts subsegüents, mitjançant el relat en vers d’experiències i records personals que s’eleven del particular a l’universal, exhibint un mesurat, reflexiu i ben policromat mural de les passions humanes.

Com un edifici, Manel ha alçat el llibre sobre una consistent estructura de fonaments i l’ha compartimentat en quatre seccions ben definides que van precedides per un poema pòrtic inicial i que són reblades amb un poema epíleg conclusiu. La primera part, «Edificis de paper», són petites càpsules filosòfiques, reflexives capsetes de música sobre l’experiència creativa de l’autor durant l’escriptura del poema. En la segona, titulada «Galeria de vestigis», Manel indaga en el valor de la memòria i el pas del temps, mitjançant records personals, tot revelant escenaris concrets on ha viscut situacions que han motivat el poema. L’amor centra la tercera part del llibre, titulada «Tinxera d’orquídies»; aquesta secció és especialment interessant perquè el tema de l’amor no és tractat, com és habitual, des de la descoberta o bé des de la decepció, sinó des de la perspectiva de les vivències i els límits d’una parella diguem-ne estable, qüestió poc explorada, d’altra banda, en la poesia contemporània; per últim, la quarta part, titulada «El llegat d’Hesíode»; per la subtilesa, la riquesa expressiva i la consistència autònoma de les peces, és en la meua opinió la més rellevant i prometedora, i fa endevinar que potser podria haver tingut –i potser ja el tinga–, un recorregut més llarg com a volum independent. En aquesta secció, Manel fa referència en el títol a les edats de l’home, del poeta grec Hesíode, i els poemes transiten per les  diferents edats de l’ésser humà, des que és infant fins a la vellesa i la mort.

El poemari no acaba gens ociosament, sinó amb un epíleg que personalment a mi m’ha fet recordar l’epitafi de Bernat Artola: «Damunt la mort, la vida», una cosa que pot ser aconseguida –qui sap si només així– mitjançant l’art. I és així com culmina l’obra de Manel, proclamant la vida, l’art i la i joia:
                        Afuem els versos, el mot antídot,
                        i burlem a traïció el dictat de la pena,
                        el fil tibant de la nissaga es trenca
                        des de l’art de la il·lusió poètica».
Josep Porcar
Llibreria Babel, dijous 27 de setembre de 2018



 Foto: Babel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada