Sabem qui crema el bosc


Sabem qui crema el bosc   
27 de juliol de 2016

Davant tragèdies ja viscudes, com la de fa uns dies a la Canal de Navarrés (més de 3.000 hectàrees cremades) i la recent iniciada a les Penyes Aragoneses, terme d’Artana i que ara afecta la Serra d’Espadà, la Plana Baixa (en el moment de redactar l’article, més de 1.000 hectàrees), ens apuntem al plor i a la resignació atàvica, tal vegada no només pel mal experimentat sinó perquè ja pensem que no podrem fer res en les ocasions futures a repetir-se. Ens hem posat a pensar què hi ha a la nostra cultura per haver situat la destrucció de la natura en una posició d’indefensió? Què significa que ja no es pot fer més? Quina classe d’afirmació tan brutal, aquesta. És com negar la capacitat de pensar i progressar. Com és possible que l’ecologisme s’associe a determinats colors polítics o partits? Que la resta no en són, d’ecologistes? Ho acceptem conscients? Quan es fixen els pressupostos per tindre nets els boscos, per destinar personal humà a la prevenció, per gestionar els paratges naturals, per optimitzar les inversions, per aplicar les lleis, per educar… quin barem de prioritats apliquem? Ací es troba, al meu parer, el rovell de l’ou i també la resposta a la perversa afirmació abans anotada.

He vist una fotografia de satèl·lit, molt esfereïdora, on la silueta del mapa de la costa mediterrània mostra una taca grisa que cobreix les muntanyes de l’Espadà. Mentre escric aquest article m’arriben notícies d’un altre incendi a Tavernes (la Safor) i un altre en unes naus industrials a l’Olleria (la Vall d’Albaida). Continue prement tecles indignat i sona per la finestra el brogit constant, inacabable, de les brigades aèries. Faig ullades a les reaccions ciutadanes i dels afectats, a través de les xarxes socials. A primeres hores del matí, les avionetes i helicòpters han reprès la ruta del fum, de la desesperació, cap a la Serra d’Espadà. Durant la nit van romandre combatent el foc efectius del Consorci Provincial de Bombers de la Diputació de Castelló, Generalitat i la Unitat Militar d’Emergències. En les hores anteriors del dia s’hi havien sumat Bombers de la Diputació de València, les Brigades de Reforç d’Incendis Forestals de Conca i Daroca, i brigades de Catalunya i Aragó. A la matinada eren al voltant de 1.000 hectàrees afectades, havent cremat termes d’Artana, Alcúdia de Veo i Tales, en perill d’afectar els municipis d’Onda, Eslida i Ahín. El càlcul de la desfeta, a hores d’ara, ja necessita actualitzar-se.

No entraré a analitzar les causes, perquè a ningú escapa que la facilitat de botar foc a un terreny natural és enorme. La nòmina de negligents, displicents, despistats, malintencionats i assassins de la natura és immensa i variada, el terrorisme ecològic és tan inesperat i sorprenent com l’humà, però tot plegat mai pot valdre de peatge per tornar a deixar-nos morir d’inanició anímica, mentre veiem agonitzar els pulmons del nostre hàbitat. També hi ha el comentari estandarditzat que els incendis són un cicle natural imparable, i puc estar-ne d’acord en part, el que és totalment inadmissible i en cap cas imparable és la ineficàcia i, més greu encara, la indolència de qui té alguna responsabilitat al respecte, que ben mirats som del primer al darrer, en l’escala d’usufructuaris del medi natural, però els centres de poder són els que són. I per completar l’assortiment, “la climatologia no ajuda”. Una veritat com un temple, però tampoc tenim culpa en les causes que ens han portat al canvi climàtic, al dels nivells de contaminació? Quant (quantitatiu) s’ha avançat des de la constatació d’evidències com la de l’escalfament global? Permeteu-me el pensament, clar i ras, es tracta de prevaricació moral sobre l’estat actual del planeta.

Ja ho he dit, les polítiques econòmiques són la clau i, per favor, que no ens insulten més amb les “cimeres” mundials sobre el medi ambient. Els acords eficients es veuen en les lleis i la seua execució, tant per als àmbits privats com públics, tots! Argüir que el rendiment econòmic o la productivitat industrial poden veure’s afectats per polítiques de protecció mediambiental massa estrictes són enunciats que ja naixen de la perversitat, i no per l’adjectivació subjectiva; també és cinisme introduir en el debat la presumpta implicació dels llocs de treball o de l’estat del benestar, que ja ho fan molts polítics. Perquè jo els dic: què és més estricte, salvar-se amb menys poder adquisitiu o morir amb la butxaca plena? Les fotos i les signatures d’intencions emplenen diaris, però són paper mullat. Moltes de les mesures polluter pays van molt bé als governs per justificar amb sancions la inoperància, tot i que no hem passat de la mesura sobre el mal fet. És cert que la normativa de deducció per inversions mediambientals a l’Estat espanyol dóna incentius a les empreses que s’hi acullen. Tanmateix, l’experiència tràgica ens diu que cal un canvi d’enfocament en la macropolítica, que contemple les necessitats i urgències del context natural, fora de sutures eventuals. Decisions potents que provoquen una reorientació dels objectius de sostenibilitat i de protagonisme dels espais naturals. En detriment de què…? No, perdó, en favor de molt.

El compromís amb la terra no s’entén si no va lligat al compromís amb la humanitat, i més enllà no cal explicar-se o anem malament. Si alguna cosa és segur que compartim és el sentiment de tristesa, d’impotència, de ràbia. En cavi, som incapaços de consensuar idees que garantisquen polítiques decidides a afrontar una veritable preocupació pel problema. Què ens passa a l’espècie humana, incapaç de preservar allò més gran que tenim? No puc evitar que aquest drama em faça donar voltes a les teories de Rousseau, referents a la innocència. Postulava que l’home és bo i lliure en el seu estat natural, però és corromput per la societat que el veu créixer. Si el filòsof suís està encertat en la seua tesi pedagògica, quant de treball hem invertit en fer eficaç la corrupció i ineficaç la llibertat, perquè és innegable que el bosc el cremem nosaltres.

Manel Pitarch
El Pont Cooperativa de Lletres

Comentaris