El seny valencià és viu!

El seny valencià és viu!   
25 de maig de 2015

S’ha acabat. L’etapa fosca de la política valenciana no dóna més de sí. Les mans que menaven els bressols de la vergonya parademocràtica han estat amputades pel mateix doctor Frankenstein que els va donar la vida. Tanta brutícia política ha produït un ferum que ja molestava massa l’olfacte quotidià dels ciutadans, fins i tot d’aquells entossudits a perfumar l’ambient per ocultar la realitat, des d’una militància autodestructiva que arrossegava el país a la ruïna, econòmica, cultural, anímica.

La fita de les urnes posava a l’abast una oportunitat de dir prou a tant abús, però la percepció positivista que escoltava la veu del subconscient temia un perill, basat en les experiències prèvies: l’evidència empírica dels votants no garantia una conclusió resultant encoratjadora. Tampoc els cartesians i oposats a la corrent anterior trobaven en el racionalisme una resposta al bucle insidiós en què el poble no era capaç de desempallegar-se dels seus mals com a grup social. Però van arribar condicionants molt importants que van introduir variables decisives, és a dir, el mal ja no era una xacra d’inoperància col·lectiva només, sinó una gangrena que començava a afectar la supervivència individual de cada llar, fins arribar a casos de sofriment imperdonables. Mentre aquesta variable prenia partida per una tija de la coordenada, per una altra s’iniciava la confluència per la ineptitud, unida a la manipulació i la corrupció. Arribat aquest moment no calia ja recórrer a especialistes per al diagnòstic perquè la gent ja s’automedicava de males maneres i sense esperar cap suport administratiu o institucional. Era massa evident que calia canviar les coses si la mateixa mà que et governa et mata. Els relativistes de la política, els agnòstics del sistema i fins i tot alguns hooligans més radicals del “Viva el Betis man que pierda” han obert els ulls i s’han adonat que el pas següent al de salvem el benestar social ja podia ser salvem la credibilitat i la vergonya pròpia; “els valencians no tenen remei” se solia apuntar des de països veïns. Si no érem capaços de posar solució amb la gestió de l’únic instrument de poder en mans del poble, la sobirania del sufragi, ja quedàvem inhabilitats tècnicament i moralment per sempre més. Tot i que el PP encara ha estat el partit més votat (l’eutanàsia és una opció que hi juga), podríem dir que el seny valencià ha aflorat a la superfície en el moment oportú per permetre que una cosa tan natural i saludable com és l’alternança política evite la necrosi d’una societat que arrossega mals endèmics per inèrcia històrica.

Ens trobem per fi davant d’un pas efectiu d’aprenentatge fusterià, on els errors ens faran trobar-nos a tots en el mateix camí
del que volem ser?, o potser en uns anys caurem de nou al Pou Urd del destí mitològic? Tan de bo siga el primer cas, tan il·lusionant, amb tants projectes per desencallar i per crear; però si els cicles perversos de la condició humana ens volen portar al segon cas, hauran de ser PSPV, Compromís i Podem els qui es posen d’acord en pouar l’aigua per evitar la mort del freixe, que en clau valenciana és el nostre futur.

Manel Pitarch
Escriptor d’El Pont