Geòrgiques, poesia de Pasqual Mas. Ressenya de Manel Pitarch




GEÒRGIQUES, llibre de poemes de Pasqual Mas i Usó
Manel Pitarch, 29 d'abril de 2022

El llibre de poemes Geòrgiques, ha estat publicat per Bromera, col·lecció Poesia, i el seu autor, Pasqual Mas i Usó, reconegut amb el Premi Ibn Hafaja Ciutata d’Alzira per aquesta obra. Apassionat de la literatura, com a creador i com a lector, des de la seua ciutat, Almassora (la Plana Baixa), és un prolífic escriptor de gairebé una trentena d’obres repartides en els gèneres diversos, però especialment en poesia i narrativa. Val a destacar els llibres de poemes: Bitàcola, Els mots comunicants, Intermezzo, Biblioteca de Guerra, Nòmada, Metralla, i Terra ocupada. Amb la novel·la La cara oculata de la lluna (2001) va obtenir el Premi Enric Valor. Compta també amb obres reconegudes de tatre i d’assaig. És doctor en Filologia i a banda d’haver exercit la professió docent també ha publicat estudis literaris en diversos països. Ha impartit durant molts anys el Taller d’Escriptura Creativa a la Universitat Jaume I.

Entrem de ple en el llibre per la inspiració clàssica que homenatja el títol. Virgili (37 a.C.) a les seues “Geòrgiques” tractava els prodigis i els mètodes de l’agricultura, sense estar-se de fer referències a l’emperador de Roma. L’autor del Geòrgiques que ens ocupa, Pasqual Mas, pren el títol del poeta clàssic i fixa el context virgilià en la temàtica dels seus poemes, en aquest cas la natura en termes abosoluts, l’hort, la vegetació, les plantes, els arbres, els fruits, els animals de l'entorn..., com a elements que la protagonitzen.

res com la natura per encetar el dia
si l’hort et parla
(“beata illa”, p. 42)*

El plantejament dialèctic del primer poema del llibre, “arbratge”, mostra obertament la dinàmica comunicativa dels poemes: el diàleg entre l’home (o la dimensió humana) i l’arbre (o l’entitat natural del planeta, del planeta domèstic), amb al·lusions a un déu o poder pressumptament omnipotent. Ja ens havia avisat la cita inicial de Raúl Brandáo, d’entrada al poema, per inferir que no trobarem una poesia d’idealització del paisatge (com a les lloes renaixentistes) i ho confirmarem amb els poemes posterios. I en aquest viatge caldrà portar el cinturó ben ajustat perquè les tesis aplicades a la condició humana són ben directes i poc suaus.

hi ha arbres que usen l’hàbit de creure en déu

i ens miren des de la llunyania d’un verd perenne

i ens veuen com a paràssits
(...)
no hi ha déu que ens empare
i som fantasmes a la deriva en un món que ens transforma i ens vol fer fora
(“arbratge”, p. 13)

Entre l’home i la natura ragen temes profunds que conviden a plantejaments vitals: la vida, la mort, l’amor, la mentida, el pas del temps, el futur amenaçador, en són alguns dels més evidents. I són també els més inherents a la persona, per atorgar-li les dosis de felicitat i infelicitat sobre la qual n’és ella mateixa la responsable. Aquesta responsabilitat o voluntat filosòfica és un contrast constant al llibre, respecte de la “inocència” que la natura gaudeix per no posseir la voluntat i la consciència per a actuar sobre l’ordre del món i de les coses. En canvi, sí que pot actuar com a alliberadora.

així aprenem a morir 

vindrà el fred i ens enxamparà amb la porta oberta 
(“fred al brancal”, p. 17)

sap que la vida val més pel que somniem que per la realitat 
i que la mentida ens fa suportrable el dia a dia
(“morera”, p.18)

per què ens preocupa el futur?
(...)
a trenc d’alba es dissoldran els fantasmes
i llavors sabrem que hem nascut
(“morera”, p. 19)

hi ha un amor cego 
convençut de no necessitar l’altre
(...)
nosaltres
però
sabem que l’amor és una illa indivisible  
(“doble escut”, p.22)

El llibre és replé de referències cultes i no solament dels autors clàssics, com hem dit, sinó també de l’art, la literatura, la cultura meiterrània i de l’àmbit religiós, marià, com correspon a una tradició i a una societat, la valenciana, que n’està ben impregnada. Al camp de l'art sacre europeu, l'hortus conclusus (el “jardí clos”) va representar la virginitat de Maria, associat a les representacions de l'Anunciació i a escenes de la vida de la Mare de Déu, la font de la qual es troba al passatge del Cantar dels Cantars, IV, 12: Hortus conclusus soror mea sponsa hortus conclusus fons signatus: "Hort tancat ets, germana meva, esposa, jardí tancat, font amagada". Altres esments religiosos o del cristianisme apareixeran en altres poemes, com als versos de “vaixella”, a través d’una metàfora molt visual entre els plats de la vaixella i les hòsties, alhora molt irònica per al·ludir a la benedicció que es feia dels aliments, de les cases en posar-se a viure,  i el paral·lelisme simbòlic amb la comunió, per a rematar l’escena amb una idea recurrent, que la felicitat plena no és possible, fins i tot estant beneïts pel sant sacrament.

observe el meu jardí clos
com la vocació mariana sap
“hortus conclusus”
(“jardí clos”, p. 23)

Una de les ratificacions del gust clàssic apareix en altre poema, que evidencia el contrast entre la vida i la mort durant la pandèmia recent (animals i natura igual a vida, humans contagiats igual a mort), a partir d’un referent mitològic, idíl·lic, en què el pintor barroc Nicolàs Poussin (s.XVII) s’inspira en les escultures de l’antiga Roma. La inscripció de la làpida que es llig al quadre, et in arcadia ego, dona títol a la pintura de Poussin i consegüentment al poema de Mas. Arran del tòpic del memento mori el poeta transmet que la mort està també present als hàbitats més estimats. Al poema, la tesi fonamental de la natura és revelar-se contra la mort, contra les fatalitats humanes, i marcar el camí de la vida.

la natura
privada de l’home
confinat
esclata com una cascada
que vomita el volcà blanc de la vida
(“et in arcadia ego”, p. 29-30)

Advertim la proximitat de l’autor en el jo poètic, que no vol fer ús de cap ficció i es mostra transparent, ell mateix i les vivències pròpies. Per això les paraules poden categoritzar-se en nivells de concreció, del conceptual al quotidià i viceversa, de la lluita interior de la consciència humana al cabdell de llana pel qual es barallen dos gats.

com un pare
però jo no soc pas son pare
soc ell mateix
un cabdel de llana entre dos gats
(“cabdell de llana”, p. 21-22)

I és en aquesta proximitat a la vida com el poeta-autor es posa davant de l’espill i, igual com el Cervantes de Las Meninas, o millor encara, com el Rodolf Sirera d’El verí del teatre, ens mostra les bambolines dels poemes (Mas és home de teatre també) per recordar-nos que al darrere i al davant de l’escena hi ha la realitat, no la fantasia lírica. Una realitat que es declara dura, que en un moment del contingut discursiu tira mà de la intertextualitat i evoca el personatge de la seua novel·la La cara oculta de la Lluna, des d’una vocació reivindicativa al voltant de les víctimes del franquisme i de la geurra civil.

es veu que el van llançar
all clot
el braç dret sobre el que resta del crani
es veu que el van rematar
és també un personatge de
“la cara oculta de la lluna”
(“botons”, p. 25)

Si l’esguard clàssic l’hem trobat des del mateix títol i en poemes que hem destacat, hem de dir que també ens arriba l’aroma d’un clàssic més recent, el de la poesia de Josep Carner, “Príncep dels poetes”, autor d’Els fruits saborosos, Auques i ventalls i Nabí. Un poeta que també reivindica la cultura clàssica grecoromana, la natura urbanitzada a la mesura de l’home i el pas del pretext al poema. Tanmateix, que no s’entenga o no es confonga que assimile estils entre ambdós. Al poemari de Pasqual Mas la natura es rebel·la i respon en ocasions de manera salvatge o desbordada per a demostrar als humans que no pateix de la mateixa afecció, aflicció o debilitat que els éssers dotats d’intel·ligència, aferrats a la terra de la realitat punyent. I de passada direm que dins del joc evocatiu a Carner, les pinzellades d’erotisme que inclou el poema “navegació” del Geòrgiques ens transporta al poema “Les prunes d’or” d’Els fruits sabororsos, on els fruits de la natura propicien la sensualitat des de l’antropomorfisme.

En mon jardí hi ha un poc de neu sota un massís
de violetes (...)
(Josep Carner, “Matí d’hivern”, Auques i ventalls)

de bon matí
he agranat les fulles d’or del codonyer
la gespa de grenyes argentades senyala el fred
i els pardals escarben la terra recent oberta
dels parterres que urbanitzen l’hort
(...)
en caure la nit
el noticiari m’ha tornat a la realitat
(“una jorndada particular”, p. 30)

Aglaia seu a l’ombra de la perunera vella.
Relluen delitoses, endins, les prunes d’or.

(...)

Les prunes d’or a Aglaia reüllen temptadores.
(Josep Carner, “Les prunes d’or”, Els fruits saborosos)

remunte dues llunes de saliva
bresquilles en saó
(“navegació”, p. 27)


Dans mes rêves, les mots ne manquen pas
(als meus somnis, no manquen les paraules). És la cita que precedeix el poema “somni”, em val per a comentar el tractament del llenguatge del llibre, poèticament molt estudiat, en ocasions amb un ventall lèxic que compagina els colors complementaris de la paleta metafòrica amb els purs i primaris, intensos, poc convencionals i despullats de retòrica empàtica (“la vida és el buit” ens diu el poema titulatallí), on el joc que estableix la veu poètica va de la mà del to apel·latiu que pretén la reflexió compartida de tot allò que el poeta percep del jardí de la vida, del seu jardí de casa. Funciona com a enllaç entre el poeta (i en aquest cas l’autor) i els lectors, per tractar-se de l’experiència diària, emotiva, existencial, d’una vegetació que triomfa racionalment sobre les tensions i debilitats humanes, que són injustament les que la deterioren, tal vegada perquè les imperfeccions són una carta necessària del joc, i la bondat absoluta una utopia poc poètica. Força lírica compatible amb la senzillesa de la versificació i de la llengua, amb un vocabulari ric i identificable, pretesament pròxim en un país que si mira un poc enrere encara entreveu els ressorts vitals, econòmics, emmarcats en un secrtor primari dedicat a l'agricultura, en totes les variants de conreu.

és un dia vell
com el color de l’olla
que obre les portes del pany del carrer
en el qual t’has criat
(“malgrat tot”, p. 37)

és a final de març
però ho fa tot l’any censant altres varietats
carxofes tomates bajoques cogombres
(“beata illa”, p. 41)

No voldria abandonar el guió inspirador de l’obra i amb el permís sempre de l’autor seguiré la llum dels savis antics per dir que l’elecció de l’espai natural com a correlat de les indagacions de l’existència i les vivències quotidianes és el camí poètic que se’ns proposa recórrer a “Geòrgiques”, potser guiats pel deu Hermes, com a pauta d’aqueixa atracció absorvent i indefugible que porta els poetes a pensar i a preguntar-se tothora les motivacions de la vida, de la raó de ser, de la raó del ser. Han passat molts segles i ja em aprés que l’aigua de Tales de Milet, el foc d’Heràclit, l’aire d’Anaxímenes i el principi constituent de tot allò que existeix, l’àpeiron d’Anaximandre, ens van obrir els ulls per a no caure en el menyspreu de la matèria essencial de l’univers. Malgrat l’evolució filosòfica i científica del saber, la Humanitat no ha fet bona pràctica; la frondositat positiva de l’hort i la claror del dia asolellat com a senyals d’alerta d'un món perdut funciona com a fil conductor i contrapunt del plaer que es troba en procés de desaparició, un Jardí de les delícies d’El Bosch que la màquina del temps de Pasqual Mas ha versificat per a parlar de la crisi de l’espai natural que, no ens enganyem, és la crisi de l’home actual. I en fer-ne al·lusió, notem que encara no havíem significat la parcel·la més crítica i reivindicativa amb què els poemes apunten a temes socials, en ocasions puntualment: llengua, educació, fe, joventut, progrés, hàbits...
 
després d’una pluja lenta i civilitzada el sol
anunciat per l’escàndol d’un ocellam jove i rebel
s’ha aixect lluent com un morter d’allioli
(“acta naturalis”, p. 49)

treballe amb l’aixada del pare
per a que la terra no s’adone del canvi
ofendre o fendre
la ferramenta ignora la desaparició
de ferrers de tall i s’esforça
amb el mos desgastat i rom
se sap la preferida de l’einam
però també que aviat serà arraconada
com un calcetí desparellat
(“aixada”, p. 57)

En canvi, l’altre univers, no únicament el dels fenòmens i el modus vivendi sinó el de la reflexió, el del jo i el tu, el de l’amor (i el dia a dia compartit amb la parella), la vida i la mort de l’individu que s’emociona, que estima, que triomfa o fracassa, que pren cada dia el café amb galetes Maria, que observa, percep i crea, troba la porta franca per arribar al retrobament i a l’excel·lència artística del llenguatge a través de la poesia.

la veritat / ampla i clara del ser
rau a l’aguait / rere l’escorça seca
(“rere l’escorça”, p. 53)

aprenem les beceroles de la vida
esborrant allò que ja no volem ser
birban males herbes
sanejant el terreny...
(“oblit”, p. 55) 

Foto: La Veu del País valencià
Per concloure, advertim que el cile de la vida és una de les presències atomitzades al llarg dels versos. Nàixer, morir. El precipici inevitable del pas del temps i la negligència consubstàncial a la raça humana porten a la mort, el punt final, l’omega. En aquest cas no podia representar-se d’altra manera sinó com a ‘ecocidi’, una destrucció dels ecosistemes on les criatures de Geòrgiques són, justament, l’organisme viu, la matèria bruta en estat pur de la poesia.

Els poemes geòrgics de Pasqual Mas han estat bastits per a oferir un conjunt de pensaments reveladors, intensos i transparents, una poesia sincera i autèntica, on l’home, la natura i les percerpcions emotives personals donen color a la llengua, la que nosaltres parlem, la que té un lloc privilegiat en la construcció del discurs crític i apocalíptic final i que, no per casualitat sinó per causalitat, tanca el llibre en l’espai reflexiu de la mort.

‘ecocidi’
el boscatge rabassut del tarongerar
estén la verda obscuritat d’una ombra agrenca i fresca
afusellada per la metralla eucarística del sol... i escolte el fil de veu de l’arbratge acomiadar-se
sap que es perdrà
tan aviat com la llengua que parle
condemnada a l’ecocidi
prompte no hi haurà collita
i la terra restarà muda
com nosaltres
sense veu
trist és haver de viure per veure morir
la teua llengua
‘in hac lachrimarum valle’

Geòrgiques no és un llibre per a llegir, és una matèria literària de poemes que cal llegir i rellegir, perquè el gaudi de l’art està en la contemplació intensiva, o així és com a un servidor li agrada i com l’he viscuda en aquesta fresca i impulsiva criatura poètica. A gaudir-lo.

___________

*Excepte el poema final ‘ecocidi’, els versos citats són fragments dels poemes corresponents.



Comentaris