LA NOIA DEL RETRAT, novel·la de Sílvia Romero i Olea
Manel Pitarch, 22 d'agost de 2023
En les consideracions sobre la creació expressiva i la intriga d’una novel·la, Patricia Highsmith parlava d’una “llibertat organitzada”, com a capacitat individual, element diferenciador amb què l’autoria es guanya el dret d’estil propi. És la llibertat que habilita l’autora de La noia del retrat per aconseguir l’engranatge fluït d’una història arrodonida al detall. Sílvia Romero i Olea ha extret la substància de les inquietuds quotidianes des del mateix pou de les emocions humanes, a través de vides condicionades per uns marges socials i afectius que es mouen indefectiblement entre l’adversitat i el drama.
L’autora adverteix a la nota final del llibre que podem llegir La noia del retrat (2022) com a continuació de la premiada Ànima mesquina (2006), una novel·la que es va veure induïda a escriure per la tossuderia d’un personatge, Mercè, la baula que uneix ambdós relats i que ara passa el testimoni al seu fill. Amb l’objectiu de retrobar els seus orígens, de refermar la identitat personal, el personatge principal de la novel·la, Josep, fill de Mercè Canals, emprén un viatge que farà trontollar el seu futur i el del seu cercle afectiu. I en dir personatge principal, cal aplicar l’adjectiu amb certa reserva, perquè és una qualitat molt disputada entre unes quantes persones referents del relat, pel fet que capítol a capítol (38 en total) van madurant els trets que els caracteritzen fins al punt de transmetre’ns la sensació que els coneixem amb molt rigor. Tots viuen marcats per alguna tragèdia que els afecta directament o afecta el seu cercle íntim: abandonaments, traïcions, pares desconeguts, malalties, accidents i morts.
La cronologia del relat comença el 1940 i acaba el 1974, dues dates poc casuals i ben significatives que determinen una etapa històrica de l’Espanya de postguerra, la del franquisme, des de l’any posterior a la victòria del “bàndol nacional” al final de la Guerra Civil fins a l’any anterior a la mort del dictador. Una etapa d’austeritat i manca de llibertats, sobretot per als perdedors, i de domini totalitarista dels poders associats al règim polític. Molta gent maldava per evitar la pobresa, situació que propiciava la proliferació de contextos sòrdids i d’abusos, com els presentats en la trama: prostíbuls (Sofía, Rosario, Irma y Mamy), trapasseries dels vaivers (Gabriel), cases benèfiques (Josep, Auxilio Social de Nuestra Señora de la Candelaria), hostalatges de mala mort (Fonda Jacinta), militars i policies que abusen del poder (general Álvaro Déniz) i altra gent de got i ganivet que s’obrien un lloc de supervivència o de privilegi amb enganys i males arts. Tanmateix, la cura amb què s’han esculpit les personalitats diferents de tots ells ofereix una contraposició destacable: alhora que apliquen argúcies en favor de l’interés personal també poden tenir una cara solidària, en ocasions caritativa, la qual cosa els fa més complexos. D’una manera o una altra, obren els braços i les llars per acollir qui va necessitat: Sofía acull Mercè, Pedro i Josep; el matrimoni mort en accident havia adoptat Josep; Dolors i Joaquim acullen Josep i Montserrat, Josep i Montserrat adopten la filla de Raquel; Rosario, Irma i Mamy acullen Gabriel, Josep acull Rosario i Mil·la, Sebastià i Petra acullen Gabriel, Josep i Montserrat acullen Gabriel i Gabriel salva la vida de Fèlix.Els episodis que viuen els personatges van saltant en l’espai i en el temps ajudats per una tècnica que fa vessar el fil narratiu sense massa esforç per als lectors, malgrat l’avidesa en el canvi dels capítols i en la novetat de les informacions. La versemblança dels fets té un gran aliat en els espais. Els llocs de l’acció, les Illes Canàries i Catalunya, bàsicament la Barcelona del Poble-sec, són ubicables en el mapa de la realitat però no pretenen la mateixa funció que algunes novel·les de ciutat, com la Barcelona de Rodoreda, de Moix, de Mendoza o Montalbán, sinó que actuen com a ressort realista (quasi naturalista) amb una altra capa de pigment sobre la tonalitat fosca dels desitjos, les recances, les vides dels protagonistes.
Sense grans artificis que podrien complicar la lectura, el llenguatge fresc que fa servir l’autora és capaç de configurar ambients i personalitats potents. El trànsit entre passarel·les, és a dir, del diàleg directe al monòleg interior i dels pensaments en primera persona a la veu del narrador en tercera, és un malabarisme molt reeixit que fa cura de no deixar-nos fora de cap pista o pedra sobre la qual construir la història amb solvència. Els fets transcendents es farguen en els pensaments dels personatges, que els lectors podem palpar des de dins. Josep i la resta ens obren la porta de les reflexions i dels records per dir-nos allò que no volen dir en veu alta (som hereus de narradors com el de Proust). És bon exemple el cas de Sofía, una dona que a les poques pàgines ja s’ha guanyat un pes específic, una senyora al voltant de la qual gravita l’admiració i l’acció dels seus tutelats. El contrapunt a l’ofici de Sofía és justament la seua determinació en refer la vida i normalitzar una reputació que no sol perdonar-se des d’uns paràmetres dogmàtics embeguts a les llars i dictats per l’Església catòlica. La propietària del prostíbul primer i de la fonda després veu el món de fora i controla el de dins, des de la finestra de la casa, minimitzant els escrúpols ara al servei de la causa i aprofitant el seu posat elegant, la silueta esvelta i estilitzada que imanta la pruïja lasciva dels mascles fins a l’edat madura. Sense fer esment explícit, és fàcil que el personatge ens evoque noms de grans dones protagonistes de la novel·la psicològica dels dos darrers segles.
La càrrega de tensió permanent en què viuen els personatges està connectada com una línia de tensió a les cartes que escriu Josep, el fil conductor inicial, fins que la presència del jove en convivència directa amb els seus representarà un grau més d’intensitat emocional i provocarà l’estretament de les expectatives d’esperança que cada família conrea. Per moments passen d’herois a antiherois i el sentiment de culpa pesa com una llosa. Un sentiment de culpa que assolirà el cim en el tema de les relacions incestuoses. El plantejament de la proposta reuneix tres eixos en el turmentós debat dels afectats: el pecat, segons la moral de les grans religions monoteistes, el risc per a la salut en la gestació i l’imperi de l’amor sobre els imponderables, amb totes les conseqüències.
Dins i fora de l’incest, un dels catalitzadors molt present en l’acció és el desig sexual, present de manera obsessiva sobretot en els homes, on traspua la visceralitat que remarca la frontera difusa entre els sentiments de dolor i plaer, amb la confluència metafòrica dels fluïts respectius, llàgrimes i ejaculacions. No importa el moment ni el motiu de l’anhel libidinós: per contrarestar el sentiment de tristesa, valga el passatge en què Montserrat es llança al sexe amb Josep la mateixa nit en què van faltar els oncles, o la fatídica còpula a la merceria, quan ella es disposava a trencar la baralla, amb el suposat fill dels amants amagat darrere de la cortina.
Amor i odi, caritat, lascívia, gelosia, rancor, mentida, culpa i penediment es couen dins de la cassola de la misèria imperant i de la marca indeleble de les desgràcies familiars. Un retrat d’ambients i persones reals que tan sols els fa ficció l’art de la creació literària. El ritme narratiu, la càrrega psicològica i el llenguatge directe adrecen la sageta amb eficàcia vers el punt neuràlgic d’un drama confegit de molts drames i deixen entreveure la treballosa tasca arquitectònica de l’autora.
Amb permís dels enòlegs francòfons, podem concloure que l’arrière-goût que deixa al paladar una novel·la sòlida com és La noia del retrat, de Sílvia Romero, acobla una bona munió de matisos intensos que conviden a ser degustats, tant com els vins criats amb bona fusta.
Sense grans artificis que podrien complicar la lectura, el llenguatge fresc que fa servir l’autora és capaç de configurar ambients i personalitats potents. El trànsit entre passarel·les, és a dir, del diàleg directe al monòleg interior i dels pensaments en primera persona a la veu del narrador en tercera, és un malabarisme molt reeixit que fa cura de no deixar-nos fora de cap pista o pedra sobre la qual construir la història amb solvència. Els fets transcendents es farguen en els pensaments dels personatges, que els lectors podem palpar des de dins. Josep i la resta ens obren la porta de les reflexions i dels records per dir-nos allò que no volen dir en veu alta (som hereus de narradors com el de Proust). És bon exemple el cas de Sofía, una dona que a les poques pàgines ja s’ha guanyat un pes específic, una senyora al voltant de la qual gravita l’admiració i l’acció dels seus tutelats. El contrapunt a l’ofici de Sofía és justament la seua determinació en refer la vida i normalitzar una reputació que no sol perdonar-se des d’uns paràmetres dogmàtics embeguts a les llars i dictats per l’Església catòlica. La propietària del prostíbul primer i de la fonda després veu el món de fora i controla el de dins, des de la finestra de la casa, minimitzant els escrúpols ara al servei de la causa i aprofitant el seu posat elegant, la silueta esvelta i estilitzada que imanta la pruïja lasciva dels mascles fins a l’edat madura. Sense fer esment explícit, és fàcil que el personatge ens evoque noms de grans dones protagonistes de la novel·la psicològica dels dos darrers segles.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada