"El carrer era de terra", novel·la de Josep Usó, pròleg de Manel Pitarch

El carrer era de terra

Josep Usó

Onada Edicions, 2021

Pròleg 

MANEL PITARCH

Entre les propietats extraordinàries del fet literari es troba el poder d’activar la imaginació dels lectors, que tenen la capacitat de reproduir un cosmos virtual on dibuixar els rostres dels personatges, obrir-ne les claus psicològiques, perfilar els escenaris i commoure l’ànima amb les emocions. Des del moment en què l’autor ajusta aquest món virtual a la vida real, a través de l’argument, propicia que la frontera entre ambdós territoris es difumine, aleshores la implicació en el relat guanya voltatge i intensifica el compromís lector. Com a resultat, la sensació impagable de viure-ho des de dins.

La història narrada per Josep Usó i Mañanós presenta el quadre arquetípic d’una època recent, marcada per la tragèdia que afectava moltes famílies com a conseqüència de la tensió entre els dos bàndols de la Guerra Civil, “els nacionals i els rojos”. Acabada la guerra que va esclatar amb el colp d’Estat del dictador Franco, la resistència dels maquis era especialment significativa en moltes zones de la nostra geografia pròxima. Justament, la proximitat és una de les bases on s’assenta la novel·la, perquè facilita l’empatia amb els personatges i les situacions que els toca viure: per una banda en l’etapa localitzada a les masies de l’Alt Maestrat i dels Ports; per l’altra, en els anys posteriors, quan els masovers i els combatents baixen a Vila-real i municipis veïns de la Plana per fugir de la persecució, la fam i la mort. 

La Guerra Civil espanyola i la posguerra van destruir moltes vides durant gran part del segle XX. Les víctimes no solament es compten per morts, també són víctimes aquelles persones que n’han patit les conseqüències, fins i tot els nets i besnets dels protagonistes han hagut d’incorporar al seu codi emotiu el relat del conflicte fratricida, per raons òbvies. Unes dècades més tard, el valor de les coses en l’actualitat ha pres una perspectiva molt diferent a la d’aquells avantpassats que vivien instal·lats en l’austeritat i la resignació. Tanmateix, la història narrada ens encomana una reflexió sobre el rancor i el perdó. 

La voluntat artística de l’autor ha dissenyat un producte que resulta d’estudiar minuciosament l'estructura, les propietats i les transformacions de la matèria novel·lable (informació històrica), a partir de la seua composició atòmica (les persones i els fets) per a exposar un quadre de costums amb els elements del món real d’aquells anys (la posguerra) i la composició del relat (les estratègies narratives); és a dir, tota una química literària. A través d’aquestes pàgines, Usó ha confeccionat un àlbum històric i biogràfic, un espill molt polit on es veuran reflectides moltes cases de les comarques de Castelló, des d’una veu narrativa omniscient que administra dinàmicament els torns d’aparició dels personatges, bé siga a través dels seus pensaments o en les entrades de diàleg. I no únicament biografies personals, sinó també retrats dels comportaments d’atrocitat a què portaven l’autoritarisme i la venjança, retrats dels estaments socials enverintas per motius diversos i contraris, des del 1936 a l’actualitat.

El bastiment argumental que dona cobertura als temes de la novel·la guarda una fidelitat absoluta amb el funcionament social i familiar del moment. Si per a la contextualització hem partit de la potència temàtica que estableix la Guerra Civil espanyola en el conjunt de la novel·la, són notables i igualment importants la resta d’aspectes temàtics continguts. Els sistemes productius dels masos de muntanya i els dels pobles més urbans (que s’entenga la caracterització d’urbà amb la distància necessària), tenen una incidència important en el devenir dels fets. A terres d’interior, l’autosuficiència i les limitacions econòmiques estaven subjectes a les escasses possibilitats de diversificació de l’explotació del treball; la criança de bestiar i la venda dels fruits de secà deixaven els habitants de les masies en una posició econòmica massa limitada per a poder invertir en creixement del benestar. Quan un perill tan colpidor com el de la detenció i afusellament per motius polítics es fa imminent, quan es veuen amenaçats els recursos de subministrament amb què es compta per a la supervivència, hom no troba altra alternativa que la de fugir a un altre lloc, amb tota la pena que suposa l’abandonament de la casa i la terra on ha nascut. Aventurar-se a una vida que encara no es coneixia i confiar en les possibilitats de superar la dificultat suposava arriscar molt. Un xicotet negoci, una botiga, ser llogat per a un amo, i poc més, eren les oportunitats més optimistes. 

Resulta molt interessant, des d’una visió sociològica, el ventall temàtic que va lligat a la personalitat i actuació dels personatges, amb una caracterització molt representativa dels models reals. Als pobles de la Plana, la base econòmica principal era el conreu de la taronja, un fil de prosperitat que va enriquir els terratinents i que esdevindria el catalitzador del teixit industrial de “la rajoleta” i els sectors afins a la ceràmica. Els jornals lligats al camp eren els més habituals per tractar-se d’un sector majoritari i amb possibilitats de rendiment. I la tercera via econòmica, reservada a uns pocs privilegiats, cal buscar-la tocant la mar, perquè la costa afavoria un altre tipus de conreu, l’immobiliari. La qualificació de parcel·les i la construcció d’hotels per al turisme donava joc al diner fàcil i a les xarxes de corrupció entre els lobbys econòmics i institucionals. La maquinària de la jerarquia al servei dels estrats influents en què cadascú ha de rendir fidelitat al seu graó superior, segons la posició que ocupa, té els seus representants al realt: cura jove, cura vell i bisbe; treballadors, encarregats i empresaris; Jefe del Movimento, alcalde i governador civil, “número de la guàrdia civil”, sergent, tinent i comandant.

L’atmosfera de fatalitat plana sobre la conjunció de sentiments d’adversitat que inunda tota la trama, una terna formada per la por, la violència i el dolor. La por és l’arma metafísica del poder i l’abús d’autoritat, sublimada pels vencedors de la lluita i per una societat patriarcal. La por com a fase prèvia del dolor: por a la mort, por a l’autoritat, por a la frustració, a la mediocritat sense esperança i por al pecat. I entre la port i el dolor, la violència com a camí indefectible cap a l’infortuni, el mal quasibé determinista de la literatura d’acaballes del XIX, tot i que amb estil totalment diferent. El rol de la dona la relegava a les faenes de la casa i la criança dels fills, sense dret a les decisions transcendents, però no passem inadvertit un matís del relat, i és que malgrat aquest domini del mascle, l’actitud dels personatges femenins es reivindica tothora, per demostrar que són la via de la solució als problemes o la reacció a la ineptitud dels marits. Sens dubte, la inèrcia del masclisme s’instaura durant una eternitat a l’Espanya de posguerra, com una llosa que cobreix els àmbits privats i públics. D’altra banda, la vigilància moral del sentiment religiós, aplicat a totes les motivacions vitals, està igualment present en els tabús i limitacions dels personatges, per exemple en l’ocultació de la sexualitat. I en consonància amb els problemes descrits, l’alineament de les metodologies aplicades a l’escola, que fins i tot manlleva pràctiques d’origen militar. El perfil autoritari del sistema i la imposició ideològica abundaven en el sofriment d’uns xiquets i adolescents que rebien un maltracte subsidiari del món adult, aquella màxima tan coneguda, la letra con sangre entra, és a dir, la violència verbal i física, a una edat en què l’educació no tenia massa contemplacions pedagògiques i es contagiava dels abusos endèmics.

Els personatges viuen en una angoixa permanent per la frustració de no poder aconseguir l’objectiu perseguit, sobretot el de salvar la vida, el d’assolir la meta utòpica de la llibertat (la metàfora de la presó és compartida per alguns protagonistes). Són la part perdedora de la guerra, però també hi ha una part guanyadora, la que sotmet i no és sotmesa, la que mou els fils i no és titella, la que mata, però que també pot trobar-se la mort quan no té res a perdre qui ja ho ha perdut tot, raó que motiva drames complexos en alguns capítols. 

Hi ha moltes maneres de viure aquest dolor causat pel conflicte fratricida arreu del territori espanyol, però la configuració escènica que decideix el novel·lista opta per la ubicació autòctona, instal·lada en una geografia determinada, amb noms propis i envoltada d’ecenaris quotidians ben dibuixats, molt comuns entre les cases humils. Venen acompanyats d’una exhibició d’escenes costumistes: les específiques del treball al camp: birbar les faveres, fer garbes de blat, raure boges, arranjar el parany, el saquet d’anar al tros...; les dels objectes o espais domèstics: les gabietes de les caderneres, el davantal, el comú, la caixeta de fer labors...; i també una sèrie de lèxic virtuós amb què podríem etiquetar vivències típiques de la segona meitat delsegle XX: la poliomelitis, el paper d’estrassa, el motocarro, el puntax, el sobret de safrà, l’estraperlo, el cobrador de l’autobús, la resadora...

Definitivament se’ns presenta una obra coral, per la quantitat de personatges (citats més d’un centenar), que mantenen el protagonisme durant tota la trama, cosits amb un fil no lineal, perquè les evocacions i somnis dels mateixos personatges activen els salts de la retrospecció, un procediment que ens ajuda a lligar els trenta capítols com una peça artesanal que encaixa perfectament en el joc permanent de l’estil directe i indirecte, que encadena el detall escènic amb la profunditat psicològica. Els conflictes interns dels personatges mostren una proporció equitativa amb els conflictes externs. Les amenaces i desgràcies dels fets els generen el turment mental incompatible amb la pau interior.

Com en el cas de novel·les memorables, la localitat que actua com a marc de la trama esdevé símbol d’un temps històric i té un lligam directe amb l’autor, atés que Josep Usó, des de l’experiència vital, ha compartit l’escenari dels personatges. La Vila-real del Barranquet, un barranc reconvertit en carrer que pren la responabilitat metafòrica de la resitència, la mateixa resistència que cal oferir a la força de l’aigua en les fortes plujes quan la mà humana ha gosat transformar el curs habitual de la natura. El Barranquet és el vestigi del temps viscut, la resta arqueològica que ha de servir a generacions futures per a fer-ne aprenentatge i esmenar errors del passat. No és desitjable per a niungú haver de resignar-se a tanta pena i caldrà esborrar del tot “ofenses” que duren molt més que la vida de les persones. D’aleshores han passat uns quants anys, i qui ho recorde també recordarà que el carrer era de terra.