Petites postals per a Grupeco

A la Casa de la Cultura Manuel Vicent, no s’ha presentat un llibre de poemes. S’ha viscut un acte poètic de vida. Sí, potser són complementàries, però no són la mateixa cosa. El motiu de la convocatòria és el treball poètic i constant de Josep Lluís Abad Bueno: Petites postals per a Grupeco.

El poble de La Vilavella ha acudit amb convicció a la cita d’una reunió d’amics, els amics i amigues de Grupeco, convocats per la genialitat dels versos nascuts de la terra, de la natura, de l’amistat. Les línies de presentació de Rosa Maria Vicent i Marisol González han avançat les propietats nutritives dels poemes i el mestratge líric del xef. El mestre filòsof poeta ha volgut fer com la dona del Cèsar i, no només ha emprat la seua llengua –com és natural- per als seus poemes, sinó que ha volgut declarar perquè usa la seua llengua, perquè és tan vàlida com les demés,  amb la qual pensa, la que el fa riure i plorar.

Com a bon professor, el protagonista no deixava de controlar l’audiència i acomboiar-la, explicant la manera com la poesia ve de la terra, de l'essència. De fet, el títol del llibre, Petites postals per a Grupeco, és un títol, però l’estructura profunda que en faria la síntesi de tot el poemari ha estat pronunciada pel mateix poeta: “la filosofia de l’amor a la terra”. I és que la poesia i la filosofia són inquilines del seu hàbitat, d’ahí aquesta facilitat creativa, tot i que males llengües apunten que el llibre pot estar escrit a dues mans, entre ell mateix i la Jana, coneixedora com ningú dels amagatalls genètics de la poètica principesca. 

Les veïnes vilavelleres han assumit el paper rapsodes i el príncep ha explicat com d’un desig pot nàixer un mot i d’un mot pot nàixer un poema. Ell mateix, és nascut de l’amor poètic d’una mare que li contava històries i li descobria un altre món on jugar, el literari. Per aquesta infantesa rica de paraules i d’estima és que ell ara voldria ser pedra, sí, perquè anhela la humanitat d’una pedra, i no és contradictori sinó paradoxal, perquè la puresa de la pedra té tant d’huma precisament per haver-se després de tot artefacte que als humans ens deshumanitza. Una pedra com la que condensava símbols, en els versos morellans, Vicent Andrés estellés. EI mestre ho explica a la sala, la sala empatitza amb el mestre perquè se sent com a la taula camilla de sa casa i ell demana que no l’adoben de sucre, que la llepolia se’n puja a la sang, però els aplaudiments són la percusió dels batecs d’un únic cor, el de l’audiència, i salten voluntàriament, i es repeteixen a cada lectura de les amigues grupeques, que després de la classe que els imparteix a les vesprades, li giren la truita i volen avaluar-lo elles, perquè la didàctica de la vida té això, que quan s’aprecia el mestre se sap valorar el que s’ha aprés.

Uns quants poemes llegits per fer boca i la resta es poden collir des de casa, ecològicament i gratuïta, com el comerç just, un altruisme que no juga amb la vanitat sinó amb la humilitat, un intercanvi equitatiu de productes, poesia a canvi d’estima, de compartir moments Grupeco.

I acaba com ha començat, donant les gràcies al públic, és a dir, a la vida, perquè potser sap i no ha dit que aquest llibre de poemes és, tan sols, una captura de pantalla del seu magnífic dispositiu vital, la família, les amistats, un bon rajolí d’oli d’oliva sobre una tomata aromàtica, Ahín i La Vilavella.