15 de juliol de 2015
Després de les fotografies de rigor i els posats protocol·laris exigits pels mitjans de comunicació, comença a fer-se visible l’acció en algunes conselleries, i de quina manera. El nou govern, encara immers en nomenaments dels seus col·laboradors, ja dibuixa traces inequívoques que responen a la ruta marcada en els programes electorals. És el que cal esperar dels polítics que arriben a governar, si la coherència no enganya.
El conseller d’Educació, Vicent Marzà, ha iniciat la regeneració del sistema educatiu valencià des d’una posició carregada de coherències: un mestre dirigint els mestres, això on s’havia vist en els nostres governants! És com si posares un forense a dirigir el gremi de zombis, sabria què es porta entre mans. Però a més pretén retornar la normalitat a una educació on la llengua dels valencians mai hauria d’haver estat qüestionada com a peça fonamental de la garantia d’aprenentatge i de la cohesió entre la comunitat educativa. Per això, després de tants anys rebent contrarietats des de les posicions incoherents, pot arribar a sorprendre la coherència. A qui se li ocorre reunir-se amb tota la plantilla de docents que ha de dirigir la pràctica diària de l’educació als centres d’ensenyament? Només un ‘coherent’ entre el món dels vius podria pensar-ho.
Una part de la premsa fa servir titulars diríem ‘modalitzats’ per anunciar la procedència dels responsables que dirigiran l’educació territorial; parlen de “defensores acérrimos del valenciano”, com si en l’espai valencià poguera ser d’una altra manera. L’aferrament és un concepte que delata aquells que llueixen el grau superlatiu del sufix, que és afegit damunt d’un adjectiu que ja fa pinta de superlatiu. El que dic, que la coherència sorprèn, tal vegada per inèdita.
Algunes escoles que han invertit esforços en defensar allò que haurien d’haver defensat els mateixos que ho atacaven, de la nit al dia es troben que el problema tenia remei senzill, perquè no existia el problema, i és que s’havia creat de manera artificial. L’etiqueta de ‘plurilingüisme’ estava connotada d’una manera poc convenient, des de temps del zombi major, de manera que ser partidari d’aprendre les llengües estrangeres sense deixar d’aprendre convenientment el valencià et convertia en militant d’una secta conspiratòria contra l’anglès. O exposar a la vergonya pública etiquetes que ‘venen’ uns centres públics com a plurilingües, sense patir la consciència impúdica de permetre que els altres no en siguen… etiquetats, perquè a la pràctica també s’estudiaven totes les llengües. Havia d’arribar un ‘forense dels idiomes’, mestre especialista en anglès i en francès, recolzat per un equip de mestres, professors, per a demostrar que l’objectiu en educació mai ha de ser restar sinó sumar.
Les desfetes de la LOMCE, que han fet immolar-se el mateix ministre Wert que en glòria estiga, també veuran ara una aproximació a la coherència, recuperant aquelles demandes del sector educatiu que clamaven al cel però aplaudien el subsòl de l’avern. Els equips directius de les escoles i dels instituts de secundària i batxillerat de tot el País Valencià han viscut una etapa de convulsions, desafecte de famílies i estudiants, de descontent dels docents, que han fet guanyar-se el pa amb molta més suor que la recomanada pel passatge bíblic. Només la professionalitat dels treballadors dins les aules i la paciència de mares i pares han fet possible que els cursos acadèmics no trontollaren i tingueren inici i final amb els aprenentatges garantits. Ara tothom té els ullets redons a l’espera d’un curs nou molt esperançador. És tanta l’expectativa que s’obre cap a la normalitat que des de les grans capitals fins a pobles d’Els Ports, el Maestrat, el Baix Segura o la Plana d’Utiel, el repte de la nova conselleria és enorme. La pregunta que deixa en suspens la massa social és: podran aconseguir-ho tot i tractar-se de persones que tota la vida s’han dedicat a allò que ara gestionen amb el greuge que són ‘acèrrims’ als objectius de la cultura del nostre país?. Potser és massa càrrega vital per suportar-ho. El temps i la coherència ho diran, mentre s’escoltaran –inevitables- veus de la ultratomba que assistiran a la catarsi com calaveres atònites, amb permís del gran Moncada.
Manel Pitarch
Escriptor d’El Pont Cooperativa de Lletres i docent
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada